Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
moralitat
Teatre
Gènere teatral que s’estengué per Europa durant el segle XV caracteritzat per l’aparició de personatges al·legòrics i per la finalitat edificant.
Hom en troba les mostres més representatives a Anglaterra amb els morality play The Castle of Perseverance 1425 i Everyman c 495 En la dramatúrgia catalana hom pot considerar moralitats la Representació de la Mort c 1550, la Consueta del Juí i la Consueta dels Set Sagraments , totes tres de procedència mallorquina i copiades en manuscrits del s XVI
John Galsworthy
Literatura anglesa
Teatre
Novel·lista, dramaturg i assagista anglès.
Amic de Joseph Conrad, començà a escriure influït per Rudyard Kipling, i publicà un volum de contes From the Four Winds, 'Des dels quatre vents’, 1897 i una novella Jocelyn, 1898 Més tard publicà Villa Rubein 1900, novella S'interessà pels problemes de caràcter social i moral A Man of Devon 1901, que inclou The Salvation of Swithin Forsyte , primera aparició de la família Forsyte, que el féu famós Criticà la societat moderna i els aspectes incongruents de la vida burgesa The Island Pharisees ‘Els fariseus de l’illa’, 1904 i sobretot Forsyte Saga 1906, 1920 i 1921, considerada…
escola d’art dramàtic
Educació
Teatre
Escola destinada a l’ensenyament de les tècniques teatrals i especialment a la formació dels actors.
Les escoles d’art dramàtic, sorgides al final del s XVIII, foren sovint annexes als conservatoris La majoria s’especialitzaren en les tècniques de la veu escoles de declamació fins que la complexitat interpretativa demanada a l’actor ha fet adquirir importància a altres tècniques expressió corporal, improvisació, etc Des de la fi del s XIX, l’aparició de grans teòrics ha potenciat la creació d’escoles a llur entorn Als Països Catalans la creació de la primera escola data del 1913 Escola Catalana d’Art Dramàtic, que posteriorment adoptà els noms d'Institució del Teatre i Institut…
arquitectura efímera

Atomium (Brussel·les), exemple d'arquitectura efímera que ha perdurat en el temps
© Danbreckwoldt /Dreamstime.com
Arquitectura
Construcció arquitectònica, generalment de formes avantguardistes, dissenyada per a una funció determinada durant un període de temps concret.
Aquest tipus de construcció efímera és un laboratori arquitectònic per a experimentar amb nous materials, amb recursos sostenibles i nova tecnologia, que després s’aplicaran en les edificacions permanents i en la construcció de refugis temporals per a les víctimes de guerres o catàstrofes naturals L’arquitectura efímera ja era un fet en l’antic Egipte i en l’Europa del Renaixement i el Barroc, però pren valor a partir de l’aparició de les exposicions universals al final del segle XIX, quan les construccions efímeres són la imatge de marca de productes, ciutats i nacions Algunes…
teatre de l’absurd
Teatre
Moviment teatral de límits més aviat confusos, els orígens del qual cal cercar potser en l’experiència kafkiana i en certs aspectes del superrealisme i de l’existencialisme.
Bé que donat a conèixer a França — La cantatrice chauve 1950 i Les chaises 1956 de Ionesco, L’invasion 1950 d’Adamov, En attendant Godot 1953 de Beckett, etc— enclou autors molt diversos i que mai no han estat considerats com formant escola, però que són identificables en el propòsit de destruir les convencions de la tècnica escènica i per mostrar sovint la lluita inútil de l’home en intentar de comprendre la irracionalitat d’allò que el volta Aconseguí la màxima influència al final dels anys cinquanta, amb l’aparició de les primeres obres de Harold Pinter, d’Edward Albee, etc, que malgrat…
Corral de l’Olivera
Teatre
Teatre de la ciutat de València, actiu als segles XVI, XVII i XVIII.
Depenia de l’Hospital General de València, que l’adquirí 1583 i l’obrí al públic 1584 El 1618 fou reformat i convertit en un local luxós, sovint anomenat Casa de les Farses de l’Olivera Malgrat els intents contraris de les autoritats castellanes civils i religioses Felip IV el 1650 el jesuïta Ignacio Camargo el 1689, el teatre, conegut també al segle XVIII per Casa de les Comèdies , continuà existint i fou novament reformat 1715 per Josep Padilla, seguint un projecte de Tomàs Vicent Tosca L’arquebisbe Andrés Mayoral s’esforçà a suprimir-lo, intentant-ne primer l’adquisició 1741 i…
cuina
cuina típica valenciana
© Fototeca.cat
Arquitectura
Estança de la casa on hom prepara i cou el menjar.
La disposició tradicional a la casa rural consta de llar de foc a terra, central amb cúpula o de racó o paret amb faldar, voltada de bancs o amb banc escon, sovint de respatller alt i movible, totalment o en part, que serveix de taula La llar o foguer té rodafoc, que no deixa escampar la cendra, capfoguers per a sostenir la llenya, amb ganxos per a l’ast, clemàstecs senzills o múltiples per a penjar-hi les olles i sovint un pagès giratori per a atansar el plat als individus que hi seuen al voltant A la vora del foc hi ha el bugader, cossi de pedra, enfonsat a la paret i que sobresurt a l’…
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona
Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona
© Fototeca.cat
Arquitectura
Institució oficial per a l’ensenyament de l’arquitectura que té l’origen en la classe d’arquitectura que hom establí a Llotja el 1817 sota la direcció d’Antoni Cellers i Azcona.
En morir aquest el 1835, fou succeït per Josep Casademunt i Torrents, fins a la supressió de la classe el 1850 Fou substituïda per l’Escola de Mestres d’Obres, dirigida pel mateix Casademunt, fins a la seva mort 1868, i després per Elies Rogent i Amat Suprimida el 1869, la diputació fundà l’Escola Politècnica Provincial, que comprenia una escola d’arquitectura que, en desaparèixer la Politècnica 1871, restà amb el nom d’Escola Provincial d’Arquitectura, la qual, el 1874, passà a la Universitat L’any següent fou reconeguda i s’anomenà Escola Superior d’Arquitectura La nova escola facilità la…
acte
Teatre
Cadascuna de les parts en què es divideix una obra escènica, separada de les altres per un interval.
Si bé l’antiga Grècia no coneixia la divisió en actes, a l’època hellenística l’estructura de la peça dramàtica s’anà fixant en tres episodis, ultra un començament i un final anomenats respectivament pròleg i èxode A Roma, Horaci recollí aquesta concepció i en la seva Ars poetica establí una divisió en cinc actes, però de fet no existí mai cap llei rigorosa ni en l’escena clàssica ni amb la reaparició del teatre a l’època medieval El Renaixement es basà en la norma assenyalada per Horaci, però interpretant-la i seguint-la lliurement Així, per exemple, mentre que el teatre anglès elisabetià s’…