Resultats de la cerca
Es mostren 5726 resultats
mètode de Zerevitinov
Química
Procediment analític, introduït per T.Zerevitinov, per a la determinació d’àtoms d’hidrogen amb caràcter àcid en composts orgànics.
Consisteix a fer reaccionar el compost amb un excés de iodur de metilmagnesi reactiu de Grignard i mesurar, mitjançant una bureta de gasos en condicions de pressió i temperatura conegudes, la quantitat de metà despresa per una quantitat exactament pesada de mostra, d’acord amb l’equació R— H+CH 3 —Mg—I →R—Mg—I+CH 4 ↑El nombre de mols de metà que es desprenen per mol de compost problema dóna el nombre d’hidrògens actius presents Entre els composts que donen positiva aquesta reacció, cal esmentar tota mena d’àcids orgànics, fenols, imides, alcohols, tiols, amines i acetilens terminals
mètode de Zeisel
Química
Procediment analític, desenvolupat per S. Zeisel, per a la determinació en composts orgànics de grups metoxil (-OCH3) i etoxil (-OCH2CH3) d’èters o d’èsters.
Consisteix en la reacció de l’alcoxiderivat amb àcid iodhídric, que condueix a la formació d’un iodur d’alquil, el qual és valorat posteriorment mitjançant el mètode de Volhard R-O-CH 3 + HI nR-OH + CH 3 I És aplicable a tots els composts que contenen grups metoxi o etoxi, sempre que no siguin gaire volàtils
mètode de Leblanc
Química
Mètode d’obtenció de carbonat sòdic.
Per reacció d’àcid sulfúric sobre clorur sòdic hom obté sulfat sòdic aquest, escalfat amb coc i carbonat càlcic en un forn giratori, és reduït a sulfur, el qual, per reacció amb la calcita, dóna el carbonat sòdic El mètode de Leblanc, descobert el 1791, ha caigut actualment en desús
mètode de Kjeldahl
Química
Mètode emprat per a la determinació del nitrogen amoniacal.
Es fonamenta en la transformació de la substància nitrogenada en sulfat amònic, per digestió amb àcid sulfúric en presència de sulfat de coure com a catalitzador Hom destilla finalment el líquid per a recollir l’amoníac sobre una solució valorada d’un àcid inorgànic
resines ABS
Química
Classe de resines termoplàstiques obtingudes a partir dels monòmers acrilonitril, butadiè i estirè, àmpliament emprades per a l’emmotllat de peces industrials (d’automòbils, d’aparells electrodomèstics, etc.).
De cost moderat, són dures i rígides, dimensionalment estables i molt resistents al xoc, fins i tot a baixa temperatura llur resistència mecànica és elevada, i posseeixen, alhora, bones propietats elèctriques envelleixen bé i llur temperatura de distorsió és alta Són solubles en les cetones i en els èsters, resisteixen els olis i la majoria de dissolvents i de productes químics S'emmotllen fàcilment per injecció, per extrusió i per bufat, i poden ésser calandrades, mecanitzades i recobertes de metalls No són tòxiques i, bé que inflamables, són de combustió lenta Llur densitat varia entre 1,01…
reacció de Hell-Volhard-Zelinsky
Química
Reacció d’obtenció d’un halur d’àcid α-halogenat per addició directa de l’halogen en un carboni α, segons la reacció
.
α-pinè
Química
Hidrocarbur monoterpènic bicíclic insaturat, principal constituent de l’essència de trementina.
Presenta isomeria òptica i existeix en dues formes, R i S És un líquid incolor, d’olor terpènica, que bull a 156°C té una densitat de 0,8582 És soluble en alcohol, èter i cloroform Hom l’empra com a dissolvent de ceres i vernissos, intermedi de síntesi d’altres composts terpènics càmfora , camfè , additiu per a olis lubrificants i en la preparació de resines sintètiques
butilhidroxianisol
Alimentació
Química
Sòlid incolor o lleugerament groguenc emprat com a additiu alimentari antioxidant en greixos i en aliments greixosos, productes de pastisseria i forneria, conserves, brous i sopes deshidratades i xiclets.
És termoestable i, per tant, pot ésser afegit a productes cuits al forn és actiu a concentracions d’entre 0,001 a 0,04% El seu ús és segur en les quantitats autoritzades és un dels antioxidants més usats
transposició d’Amadori
Química
Conversió de N-glicòsids de les aldoses en els aminoderivats de les cetoses corresponents.
Joachim Frank

Joachim Frank
© Columbia University Medical Center
Química
Químic alemany.
Graduat en física per la Universitat de Munic 1963 i doctorat per l’Institut Max Planck de Munic 1970 Després de diverses estades al California Institute of Technology, la Universitat de Cornell, l’Institut Max Planck i la Universitat de Cambridge, del 1975 al 1985 ocupà la plaça d’investigador principal al departament de sanitat de l’estat de Nova York Posteriorment ha fet recerca a les universitats d’Albany Nova York i Cambridge, a l’Institut Max Planck de Heidelberg, al Howard Hughes Medical Institute i a la Universitat de Columbia Els anys vuitanta desenvolupà tècniques de millora del…