Resultats de la cerca

Després d’un llarg període d’estudis als EUA, s’ocupà de la direcció de les fàbriques d’armes i explosius que el seu pare havia fundat a Peterburg, Estocolm, Krummel i Winterviken Els procediments que ell adoptà per a millorar el rendiment i la seguretat de la nitroglicerina el portaren al descobriment de la dinamita 1866 i de la gelatina 1875, i més tard al de la pólvora sense fum o pólvora balística 1888 També patentà procediments de la seva invenció per a la destillació contínua del petroli, un fre automàtic i calderes inexplotables Enriquit per la venda de les patents dels…

Graduat i doctorat 1967 a l’Institut Karolinska d’Estocolm, després d’un període d’estudis postdoctorals a les universitats de Princeton i Rockefeller EUA, el 1972 s’incorporà com a professor de bioquímica mèdica a la Universitat de Göteborg El 1981 es traslladà a la Gran Bretanya, on ha estat investigador del Cancer Research UK, i el 1986 esdevingué el primer director dels laboratoris Clare Hall d’aquesta institució, posteriorment integrats al Francis Crick Institute Membre de la Royal Society 1988, rebé d’aquesta institució la Royal Medal 2007 i la Copley Medal 2010 El 2015 fou…

Estudià medicina a la Universitat d’Uppsala, i fou professor de medicina i farmàcia al Karoline Institute d’Estocolm, alhora que formava un nombrós grup de científics —Friedrich Wöhler, Carl Gustav Mosander, Alexander Mitscherlich— en les tècniques de l’anàlisi química Exercí el seu mestratge damunt el món científic a través dels seus Rapports annuels sur les progrès des sciences physiques et chimiques, que publicà durant vint-i-set anys Fou el descobridor del seleni, el ceri i el tori, i el primer a isolar el calci, l’estronci, el bari, el tàntal, el silici, el vanadi i el…

Treballà amb Wilhelm Ostwald a Riga, amb Ludwig Boltzmann a Graz, amb Friedrich Kohlrausch a Würzburg i amb Jacobus H van't Hoff a Amsterdam Tornà a Suècia el 1891 Fou rector de la Universitat d’Estocolm, d’ençà del 1905, i director de l’institut de química física de la fundació Nobel A partir del 1883 anà establint la teoria de la dissociació iònica dels electròlits en solució diluïda, que publicà el 1887 i per la qual rebé el premi Nobel de Química del 1903 La seva teoria, ja intuïda per Berthollet, dóna una explicació dels fenòmens de la conductivitat elèctrica de les…

Estudià amb Berzelius a Estocolm el 1842 Descobrí la piridina, la lutidina i la collidina Féu un estudi detallat de la codeïna i d’altres constituents de l’opi, i de l’antracè

Fou ajudant de Berzelius a Estocolm Investigà en tots els camps de la química El 1827 descobrí l’alumini i el berilli, i obtingué també el bor Treballà també amb Liebig, amb qui féu diversos descobriments Estudià també el metabolisme, la narcotina, la quinona, la cocaïna, la urea, etc Construí, a més, un tipus d’element galvànic amb ferro

Fou descobert i identificat l’any 1957 per un grup de científics de l’Argonne National Laboratory de Harwell alhora, l’institut Nobel de física d’Estocolm anuncià la identificació de l’element 102 com a resultat de les recerques fetes en aquesta institució Aquest isòtop fou obtingut per bombardeig del 244 Cm per ions 13+4 C produïts en un ciclotró, i es desintegrà per emissió de partícules alfa de 8 MeV L’isòtop té una semivida de 10 minuts

Té el punt de fusió entre 108,5-109ºC Es presenta en forma de pólvores blanques insolubles en aigua i solubles en dissolvents orgànics La dosi oral letal és 500 mg per kg de pes Malgrat la seva eficàcia, el DDT pertany al grup dels compostos orgànics persistents i, com a tal, ha estat inclòs en la llista dels 12 pesticides restringits, pel que fa a l’ús i la producció, que els països europeus elaboraren en els acords d’Estocolm del 2001 Tot i això, es continua utilitzant en països africans per tal de contenir el mosquit anòfel, vector de la malària

Estudià a la Universitat de Pennsilvània i a la de Harvard, on es doctorà el 1943 Treballà a Copenhaguen com a investigador convidat al laboratori Carlsberg durant el curs 1939-40 i, més tard, l’any 1947 a l’Institut Nobel de Medicina d’Estocolm Fou professor de les universitats de Harvard i de Johns Hopkins i director del laboratori de fisiologia cellular i metabolisme en el National Institutes of Health L’any 1961 demostrà que la ribonucleasa podia mantenir la seva activitat enzimàtica després de desnaturalitzar-se, la qual cosa li valgué, el 1972, el premi Nobel de química que…

Es doctorà en ciències químiques el 1978 Del 1990 al 2009 fou catedràtic de química analítica a la Universitat Autònoma de Barcelona , on ocupà, entre altres càrrecs, el de secretari general amb el rector Carles Solà 1994-2002 També formà part del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu  UCE com a responsable de l’àrea de ciències 1988-1994, i des del 2001 és membre del Patronat de la Fundació UCE Fou rector de la UCE en  2013-15 En diferents períodes entre el 1975 i el 1981 treballà en projectes de recerca al Kungliga Tekniska Högskolan KTH d’Estocolm, primer com a…