Resultats de la cerca

És preparada a partir de la sal de diazoni derivada de la o -toluïdina i del 4-amino-1-naftalensulfonat sòdic, i és emprada per a tenyir cotó i raió viscós, com a reactiu analític per a detectar Al, Mg, Hg, Ag i U i com a colorant biològic

Es presenta en forma de cristalls verds o pólvores d’un color vermell violeta, solubles en alcohol, èter i aigua amb formació de solucions vermelles blavoses, d’intensa fluorescència Té un punt de fusió de 165°C, i hom l’obté per escalfament del m -dietilaminofenol amb anhídrid ftàlic És emprada principalment com a colorant vermell per a paper i, en anàlisi química, per a la identificació i determinació de diferents metalls pesants

Estudià a la Universitat de Pennsilvània i a la de Harvard, on es doctorà el 1943 Treballà a Copenhaguen com a investigador convidat al laboratori Carlsberg durant el curs 1939-40 i, més tard, l’any 1947 a l’Institut Nobel de Medicina d’Estocolm Fou professor de les universitats de Harvard i de Johns Hopkins i director del laboratori de fisiologia cellular i metabolisme en el National Institutes of Health L’any 1961 demostrà que la ribonucleasa podia mantenir la seva activitat enzimàtica després de desnaturalitzar-se, la qual cosa li valgué, el 1972, el premi Nobel de química que compartí amb…

Estudià a l’Institut de Tecnologia de Geòrgia i a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on es doctorà el 1972 Després de dur a terme recerca en diverses universitats, l’any 1979 s’incorporà a Cetus Corp, una empresa de biotecnologia on el 1983 desenvolupà la seva aportació principal, la reacció en cadena de la polimerasa  PCR, descobriment que revolucionà la biologia molecular, la biomedicina i la biotecnologia, ja que permet fer un gran nombre de còpies de segments d’ADN de manera ràpida i notablement acurada Aquesta tècnica ha tingut aplicacions tan diverses com el diagnòstic de…

Propietats del bor La impossibilitat inicial d’obtenir-lo pur feu que hom discrepés quant a les seves propietats físiques i àdhuc químiques Hom en coneix dues formes principals l’ amorfa , pólvores de color marró i de densitat variable, i la cristallina , de color marró grisenc, amb llustre metàllic Fou descobert per Gay-Lussac, Thenard i Davy el 1808 i, bé que H Moissan n’aïllà alguns composts, no fou fins el 1909 que el científic nord-americà E Weintraub l’obtingué pur, a partir d’una mescla de clorur de bor i hidrogen, sotmesa a l’alta temperatura aconseguida en un arc elèctric Hom calcula…

Hom admet que aquest compost disposa de 12 electrons de valència, quantitat suficient per a unir els sis hidrògens als àtoms de bor per enllaços covalents normals, no restant, però, cap electró per a l’enllaç bor-bor Per tal d’explicar aquest fet, el diborà ha estat molt estudiat La interpretació de les dades experimentals, sobretot espectroscòpiques, permet de suposar que el diborà presenta una estructura amb ponts d’hidrogen en la qual dos grups BHS22 són coplanaris i els dos hidrògens restants van disposats al mig, simètricament per sobre i per sota del pla Des del punt de vista de la…

És amfòter té molta avidesa per l’aigua, i per reacció amb ella es converteix en àcid bòric És emprat en metallúrgia, en anàllisi química, en la fabricació de vidres resistents al foc, etc