Resultats de la cerca

Hi ha gairebé un centenar de composts químics i ions la presència dels quals ha estat detectada en el medi interestellar El 99% de la matèria interestellar es troba en forma de gas de baixa densitat, i la resta és pols interestellar El gas es compon d’amoníac, aigua, formaldehid, hidrogen, àcid cianhídric, metanol, etanol, sulfur d’hidrogen, diòxid de sofre, àcid fòrmic i d’altres La major part de les molècules tenen entre 2 i 6 àtoms, però se n'han trobat algunes d’11 i de 13 àtoms i hom no descarta que hi pugui haver molècules més grans La més gran detectada fins ara té com a fórmula HC 10…

En els espais buits del reticle es fixen ordenadament les molècules de clatrat, i la relació entre ambdues és determinada per llurs dimensions respectives La proporció d’espai buit en el reticle captador i el volum de la molècula captada fan que s’estableixi una relació entre tots dos components

L’espai de descàrrega ha d’ésser refrigerat per a obtenir concentracions apreciables d’ozó, puix que la calor el descompon L’ozó produït és desplaçat de l’ozonitzador pel mateix corrent d’aire que hom ozonitza D’aquesta manera, hom pot arribar a concentracions de l’ordre del 10% d’ozó en oxigen Els ozonitzadors són emprats per a l’esterilització d’aigua o d’aliments i per a desodoritzar l’atmosfera

Consisteix en el bombardeig de làmines molt fines 400 Å d’or o d’argent amb partícules α, i s’observa que la majoria d’aquestes travessen les làmines sense sofrir cap desviació, mentre que una petita proporció experimenten diverses desviacions i únicament una de cada 20000 partícules incidents és reflectida per la làmina D’aquest experiment hom pot deduir que la major part del volum de l’àtom és buida, i tota la càrrega positiva es concentra en una regió molt petita d’espai

És el més simple que existeix, i consisteix en tres àtoms d’hidrogen units que han perdut un electró, o tres protons aïllats units per dos electrons S'obtingué al laboratori el 1980 i es detectà a l’espai interestellar l’any 1997 L’existència d’aquest ió donà suport a la teoria d’una xarxa de reaccions ió-molècula que dirigeixen la química dels núvols moleculars interestellars El paper de l’ió és fonamental en la química del cosmos i en la formació dels diferents components dels estels

Per a un sistema determinat, les diferents funcions pròpies ψ, solucions de l’equació, són conegudes com a orbitals orbital , i són caracteritzades per uns valors propis que corresponen a l’energia dels esmentats orbitals El mòdul al quadrat de la funció ψ té el significat de la probabilitat de localització de l’electró que descriu l’esmentada funció en una regió determinada de l’espai, i la seva representació gràfica constitueix la imatge visual dels orbitals, habitualment emprada pels químics El coneixement exacte del hamiltonià H pot ésser únicament assolit en els sistemes que consten d’…

Les fórmules, bàsicament, els símbols dels elements, xifres en subíndex per a indicar quantes vegades cal considerar-los repetits i ratlles que indiquen els enllaços Subsidiàriament, hom empra uns altres nombrosos signes, que hi afegeixen informació o n'escurcen l’escriptura La convenció fonamental de la notació química és que cada símbol representa un àtom i, per tant, totes les fórmules donen la composició qualitativa i quantitativa de les substàncies, car contenen els símbols dels elements presents o abreviacions que representen conjunts d’aquests símbols, que repeteixen, si cal, o…

Els àtoms que constitueixen la molècula que defineix un compost presenten una ordenació determinada i no són disposats d’una manera caòtica A través de l’anàlisi elemental quantitativa i de la determinació del pes molecular hom pot establir la fórmula molecular d’un compost el problema que es planteja aleshores és el coneixement de la seva estructura, puix que hi ha la possibilitat de composts diferents amb la mateixa fórmula molecular, els quals difereixen en l’ordenació dels seus àtoms isomeria estructural Això és el fonament de la teoria estructural de Kekulé Hi ha composts diferents tot i…

La natura de les forces que donen lloc a l’enllaç químic fou objecte de moltes especulacions ja Demòcrit suposava que els àtoms eren ganxuts, però restà forçosament desconeguda fins a l’establiment de la constitució de l’àtom Ben abans, JJ Berzelius i S Arrhenius pressentiren, tanmateix, que es tractava de forces elèctriques Actualment hom sap que l’enllaç resulta de les forces de Coulomb entre les càrregues elèctriques positives i negatives del nucli i els electrons La petitesa de la massa dels constituents atòmics, i en especial de l’electró, fa que només els sigui aplicable la mecànica…

S’empra per a que un fluid cedeixi calor a un altre fluid com és el cas dels alambins, o bé perquè n’absorbeixi d’un altre com en els escalfadors per combustió