Resultats de la cerca

Arbitràriament hom assigna l’índex d’octà zero al n -heptà i l’índex cent a l’isooctà Un índex d’octà de 96 indica que la velocitat de detonació del combustible en l’anàlisi estàndard és igual a la d’una mescla de 96 parts d’isooctà i 4 parts de n -heptà

Per a l’ió argèntic, l’anàlisi és basada en la valoració d’aquest, dissolt en un medi d’àcid nítric, aproximadament 1 N i a temperatura ambient, amb una solució estàndard de tiocianat amònic NH 4 SCN o potàssic KSCN i emprant com a indicador una solució de nitrat de ferroIII L’addició de la solució de tiocianat produeix inicialment un precipitat de tiocianat d’argent producte de solubilitat K s = 7,1 T × 10- 1 3 Ag + + SCN →AgSCN Quan la reacció s’ha acomplert, un petit excés de tiocianat origina que la solució es torni d’un marró vermellós, a causa de la formació d’un complex…

L’algorisme i el codi no són de propietat i poden ser utilitzats en les fonts de dades impreses i electròniques, la qual cosa proporciona una forma estàndard i llegible de codificar la informació molecular per facilitar la cerca d’informació en bases de dades

L’anió dicromat en dissolució té un color ataronjat en medi àcid es comporta com un oxidant fort Per aquesta raó i pel fet d’ésser molt estable, les seves solucions són emprades com a solucions estàndard en les valoracions d’oxidoreducció Hom coneix dicromats estables dels metalls alcalins i d’amoni, però els metalls pesants formen preferentment cromats

Es presenta en forma de pólvores cristallines blanques, estables a la humitat, que es fonen a 205°C És poc soluble en aigua, però es troba fortament ionitzat en dissolució Les seves sals són molt solubles en aigua Té aplicació en la neteja de metalls, en anàlisi química com a estàndard per a alcalimetria, en síntesi orgànica, com a agent estabilitzant del clor i els hipoclorits i com a blanquejant del paper i les fibres tèxtils

A cada espècie correspon un punt d’abscissa z nombre d’oxidació que hi té l’element i d’ordenada -Δ G°/F = zE Δ G° essent l’entalpia lliure de formació estàndard de l’espècie en medi aquós, E el potencial normal de reducció del parell que forma amb l’element, i F el faraday Els diagrames, que poden variar amb el pH, permeten de deduir els potencials redox normals entre les espècies representades i mostren les que són inestables a la desproporcionació Combinats amb els altres elements, aclareixen totalment les reaccions d’oxidoreducció en solució aquosa de l’element considerat, en…

Sorensen definí el pH d’una dissolució com el logaritme decimal canviat de signe de la concentració d’ions hidrogen pH = -log H + , i posà a punt un mètode electromètric per a determinar-lo Tot i que aquest mètode ha restat com a definitiu, el concepte primitiu de pH ha sofert diverses transformacions Actualment, el pH és definit d’una manera operativa, segons l’equació pH x - pH r = E x -E r / k , en la qual pH x és el pH de la dissolució desconeguda, pH r el de la dissolució de referència, E x la força electromotriu de la cella H 2 1 atm/dissolució x || elèctrode de referència, E r la…

Hom pot fixar l’origen de l’electroquímica en les experiències d’A Volta, seguides pels treballs de H Davy i M Faraday i la teoria de S Arrhenius sobre els electròlits El 1905 Tafel enuncià l’equació que relaciona la ddp entre dues fases amb la densitat del corrent mesurat El 1890, però, W Nernst ja havia establert l’equació que porta el seu nom i que relaciona la ddp mesurada i l'activitat de l’ió que és en dissolució Butler interpretà cinèticament els potencials de Nernst, Gurney introduí la mecànica quàntica per a explicar la transferència de càrrega i Frunkin estudià el fenomen de la…