Resultats de la cerca

Consta d’elements d’edat i constitució dissemblant un massís hercinià, que ocupa el terç septentrional de la serralada unes serres alpines que, amb blocs hercinians englobats, ocupen la resta de la serralada i fragments discontinus de la Depressió Central Catalana, aixecats i adossats lateralment Es pot dividir en uns quants sectors En primer lloc, el massís hercinià, entre les conques del Ter i el Llobregat, que ha sofert l’erosió més intensa perquè fou el primer a formar-se la seva orientació, N-S vora el Ter, passa aviat a NE-SW, dominant a la serralada és el sector més poc mediterrani per…

Vista aèria parcial de la serra de Montmell, a la Serralada Litoral Catalana © Fototecacat S’estén entre el baix Ter i el Baix Penedès i determina la direcció del litoral, del qual només s’allunya al delta del Llobregat Estructuralment hom la considera composta d’un fragment de massís hercinià, que comprèn tot el N i el centre de la serralada, i un fragment de serralada alpina, afegit al S del Llobregat, bé que tectònicament les ereccions de la riba dreta del Llobregat encara pertanyen al massís hercinià Els granits ocupen una bona part d’aquest massís Selva-Maresme, i metamorfosaren en…

Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord la seva llargada és d’uns 425 km i la seva amplada arriba als 150 km al N de Lleida, encara que en general no passa dels 100 km Des del punt de vista geològic, la serralada pirinenca continua cap a la part meridional del Llenguadoc i la baixa Provença, a l’E, on hom observa una interferència dels plecs pirinencs i els de les parts externes dels Alps, i cap al País Basc i àrees de Cantàbria i N de Castella, a l’W En direcció W-NW ocupa la plataforma Cantàbrica i el N de les…

Morfològicament i geogràficament segons Francisco Hernández Pacheco comprèn els relleus estesos des de les Gavarres Baix Empordà fins als ports de Beseit, entre la Depressió Central i la mar En canvi, seguint criteris estructurals segons Noel Llopis i Lladó i àdhuc per afinitats bioclimàtiques, sembla necessari de considerar que també comprèn la depressió costanera fins a Castelló de la Plana, continuació de la del baix Ebre, i les elevacions més septentrionals del País Valencià les serres del Maestrat i els ports de Morella, orogràficament integrades a la serralada Ibèrica

La línia de crestes fa de frontera entre Itàlia i Suïssa, i de la principal davallen grans masses de glaç que donen lloc a glaceres importants Morteratsch, Roseg, Forno, Palu El coll de Bernina 2 330 m uneix la vall de l’Adda i la de l’Inn hi passa una carretera i el ferrocarril de muntanya, que no interromp el seu servei a l’hivern La primera ascensió al Piz Bernina , el cim principal i el més alt dels Alps orientals 4 049 m, fou duta a terme el 13 de setembre de 1850 per Johann Coaz, Jon i Lorenz Ragut-Tscharner

Els límits El límit septentrional el constitueixen d’W a E la vall del Roine, l’altiplà suís i l’altiplà de Baviera Pel S, els Alps cauen bruscament sobre la plana del Po, que ocupa tot el N d’Itàlia En aquest llarg recorregut generalment hom distingeix els Alps occidentals, des de la Mediterrània fins al Mont Blanc, els Alps centrals, que ocupen el S de Suïssa i Àustria fins al pas de Brenner, i els Alps orientals, que per una part es perden dividits en múltiples digitacions a la plana hongaresa i que pel S continuen en les serralades calcàries de la costa de…

Amb aspecte general d’altiplà, presenta amples plegaments calcaris que coincideixen amb l’estructura de les muntanyes i les valls L’altitud màxima és la Crêt de la Neige 1 723 m, a Suïssa