Resultats de la cerca

És un conjunt format per materials granítics i gnèissics coberts per materials sedimentaris i modelats per les glaceres És dividit en dos massissos separats per una fossa tectònica que recorre el Poprad i el Váh al N, l' Alt Tatra Vysoké Tatry, que penetra a Polònia i que té les màximes altituds Gerlachovsky, 2 665 m i domina la conca polonesa de Podhala i al S, el Baix Tatra Nízke Tatry, a Eslovàquia, que presenta formes més pesades, però de menys altitud, que superen lleugerament els 2 000 m Dumbier, 2 043 m A banda i banda de la frontera hi ha un gran parc natural

És la més important i més meridional de les anomenades serralades Bètiques i té una altitud mitjana de quasi 2 000 m El nucli principal i més característic és Sierra Nevada, on es troba el cim culminant de la península Ibèrica, el Mulhacén 3 478 m En conjunt constitueix una serralada alpina d’estructura tectònica complexa, amb mantells de corriment i que es presenta en una sèrie de massissos separats per valls transversals d’origen tectònic És constituïda per materials cristallins que formen el nucli primitiu i esquists i calcàries molt metamorfosats, i a la perifèria sediments…

Hom hi pot distingir tres unitats principals l' àrea prebètica, que va des de prop de Martos, a la província de Jaén, fins al cap de la Nau i és formada per sediments postpaleozoics que presenten una estructura relativament simple a base de plecs de cobertora i de revestiment, de direcció general est-nord-est — oest-sud-oest l' àrea subbètica, formada gairebé exclusivament per sediments marins postpaleozoics amb nombrosos exemples de colades submarines pillow lavas d’edat juràssica, cretàcia i eocènica i abundants afloraments d’ofites del Triàsic i l' àrea bètica, formada sobretot per…

És limitada a l’W pel massís Galaic, i arriba per l’E fins al País Basc vall del riu Mena Geològicament es pot dividir en dos sectors ben diferenciats el paleozoic , d’estructura complicada amb tectònica herciniana, que presenta afloraments harmònicament incurvats formant una forta convexitat cap a l’W per donar lloc a l’anomenat arc astúric , al centre del qual hi ha la conca carbonífera asturiana i el sector mesozoic , aproximadament a l’E del meridià de San Vicente de la Barquera, amb plecs laxos d’estil juràssic produïts per l’orogènia alpina, responsable també de grans falles de…

Va des de la península de Gaspé i Nova Brunsvic, al Canadà, fins a les planes del sud-est d’Alabama, als EUA més de 2600 km de llargada i 200-300 km d’amplada Es prolonga al nord-est fins a Terranova El sistema muntanyós pot ésser dividit en tres parts La part del nord va des de Terranova fins al riu Hudson i inclou les muntanyes de Shieckshock, de Notre-Dame, les White Mountains de Nova Hampshire i les Green Mountains de Vermont La part central comprèn la regió del Great Valley, els altiplans de l’Allegheny de Nova York, l’oest de Pennsilvània i de Virgínia i una gran part del Blue Ridge La…

Consta d’elements d’edat i constitució dissemblant un massís hercinià, que ocupa el terç septentrional de la serralada unes serres alpines que, amb blocs hercinians englobats, ocupen la resta de la serralada i fragments discontinus de la Depressió Central Catalana, aixecats i adossats lateralment Es pot dividir en uns quants sectors En primer lloc, el massís hercinià, entre les conques del Ter i el Llobregat, que ha sofert l’erosió més intensa perquè fou el primer a formar-se la seva orientació, N-S vora el Ter, passa aviat a NE-SW, dominant a la serralada és el sector més poc mediterrani per…

El relleu Té una llargada d’uns 8000 km amb la màxima amplària a Bolívia 750 km, i una orientació N-S de les seves estructures en la quasi totalitat del seu recorregut A l’extrem sud l’alineació general es corba cap a l’est a través de la Terra del Foc formant l’arc de les illes Scotia i des d’allí es torna a corbar A 18° S de latitud el sistema sofreix una inflexió gairebé semicircular cap a l’oest seguint la configuració de la costa del Pacífic fins a arribar al sud de Colòmbia, on es divideix en tres branques diferents la més oriental s’adreça de seguida en direcció N-E, flanqueja el llac…

Aquesta serralada resta enquadrada per dues àrees deprimides la depressió de l’Ebre al Sud i la d’Aquitània al Nord la seva llargada és d’uns 425 km i la seva amplada arriba als 150 km al N de Lleida, encara que en general no passa dels 100 km Des del punt de vista geològic, la serralada pirinenca continua cap a la part meridional del Llenguadoc i la baixa Provença, a l’E, on hom observa una interferència dels plecs pirinencs i els de les parts externes dels Alps, i cap al País Basc i àrees de Cantàbria i N de Castella, a l’W En direcció W-NW ocupa la plataforma Cantàbrica i el N de les…