Resultats de la cerca

Membre actiu de la resistència contra el nazisme, fou membre destacat de la Bekennende Kirche, bisbe de Berlín 1945-66, president de l’Església evangèlica alemanya 1949-61 i copresident del Consell Ecumènic de les Esglésies 1954-61 Entre les seves obres cal destacar Vaterunser Umrisse zu einer Geschichte des Gebets ‘Parenostre Esbós per a una història de l’oració’, 1903 i Obrigkeit ‘Autoritat’, 1963, que, per la seva crítica dels totalitarismes, li portà dificultats per part del règim socialista de la República Democràtica Alemanya

Treballà amb Campomanes a Madrid després fou rector d’Aramunt, canonge i provisor d’Urgell, i conservà sempre lligams d’estreta collaboració amb el seu condeixeble Jovellanos Amb articles al “Memorial Literario” i uns altres treballs La física del clero, El padre de su pueblo testimonià un afany de regeneració del clericat i de l’ensenyament i una fe en el progrés científic com a fonament de canvis econòmics i socials, doctrina illustrada que posà en pràctica a Barcelona des del seu càrrec d’inquisidor, de membre de l’Acadèmia de Ciències 1788, i en el govern de la diòcesi, on es distingí,…

Fou secretari del seu oncle Custodio Merino, bisbe de Cartagena de Indias 1809 Novament a Castella, escriví una Impugnación de los diálogos argelinos , que no gosà publicar, i collaborà en la Biblioteca de la Religión des del 1826 Nomenat bisbe, hagué d’exiliar-se el 1837 per haver-se negat a jurar la constitució

Fill d’un catedràtic de medicina de la Universitat de Cervera, restà orfe de pare al cap de pocs mesos i fou protegit per Ramon Llàtzer de Dou, del qual més tard publicà una biografia 1885 Estudià gramàtica llatina i retòrica a Igualada i, a partir del 1822, filosofia i dret a Cervera, on obtingué el títol de batxiller en lleis 1829 i de doctor en cànons 1832, i on fou professor del 1832 al 1835 Visqué a Itàlia, com a institutor de dos nebots de Dou, del 1835 al 1839 Més endavant fou catedràtic de retòrica al seminari de Vic El 1847 ocupà la càtedra de literatura llatina de la Universitat de…

Pocs mesos després de l’entrada de les forces del general Franco a Barcelona fou nomenat administrador apostòlic de la diòcesi Es destacà per les seves pastorals d’adhesió al règim i per la implantació del castellà com a única llengua de la predicació i de les institucions i publicacions eclesiàstiques El 1943 tornà a la seu de Cartagena-Múrcia

Ensenyà a la Universitat d’Alcalá i fou confessor del rei Carles II Escampà 1699 la idea que el rei estava embruixat per obra de la reina Perseguit per la inquisició, tribunal del qual era membre, fugí a Roma, on fou detingut per l’ambaixador de la corona de Castella Processat després de la mort de Carles II, fou declarat innocent sota la influència de Felip V 1704 El seu procés fou publicat en 1787-88

Vida i obra Prengué l’hàbit dominicà a València el 1578, i arribà a ocupar diversos càrrecs dins l’orde, tant a Barcelona com a València —fou lector de teologia al convent de Santa Caterina de Barcelona i prior de Sant Onofre de València 1603—, per la qual cosa és un dels pocs historiadors del Barroc que ha deixat obra seva dedicada al Principat i al País Valencià Els seus interessos en matèria historiogràfica el portaren des d’allò més particular –l’orde dels dominicans– a allò més general –la història del regne valencià o de les terres catalanes– En aquest sentit, cal assenyalar que el 1599…

Membre d’una família aristocràtica, ingressà a l’orde dominicà Fou professor de teologia a Salamanca i, des del 1486, preceptor i confessor del príncep Joan i confessor del Rei Catòlic Bisbe de Zamora 1487, Salamanca 1497, Jaén 1498 i Palència 1500, fou nomenat inquisidor general de Castella 1498-1507 i de Catalunya-Aragó 1499-1507, càrrec en el qual es distingí, com el seu predecessor Tomás de Torquemada, per un extremat rigor Arquebisbe de Sevilla 1504, fou promogut a la seu de Toledo, però morí abans de prendre'n possessió

Estudiant de psicologia a la Queen's University de Belfast, fou elegida diputat de la Cambra dels Comuns 1969 pel partit Independent Unity fou el membre més jove del Parlament britànic Fou empresonada el 1970 per haver participat en les lluites menades pels catòlics en el Bogside de Belfast agost del 1969 El 1974 perdé el seu escó, la qual cosa l’eclipsà políticament Tanmateix, continuà sostenint una actitud radical en la qüestió d’Irlanda del Nord, si bé evolucionà cap al trotskisme El 1981 fou greument ferida en un atemptat, però se'n refeu Els anys noranta adoptà posicions favorables al…

Fou rector de Sant Pau de Fenollet el 1782 Favorable a la Revolució, jurà la Constitució Civil del Clergat i fou elegit bisbe de Perpinyà sense l’acord de Roma el 1791 Consagrat a París, publicà una Lettre pastorale de M l’evêque du département des Pyrénées Orientales i una Lettre de comunion écrite au pape par M Deville , atac molt dur contra la cúria romana Tingué un consell espiscopal de 16 membres triats dins el clericat constitucional El 1793 renuncià el bisbat i féu apostasia pública Es retirà a la Torre de França, on treballà a les fargues familiars Abans de morir féu una retractació,…