Resultats de la cerca

Fou canonge de Tarragona i dignitat del capítol de Saragossa Ja bisbe de Vic, féu construir la nova catedral, que consagrà el 1803, i la part nord del palau episcopal, i féu ampliar l’hospital de Vic És el creador de la biblioteca episcopal, i féu pintar la galeria de bisbes vigatans de la Sala del Sínode, al palau episcopal Durant la guerra del Francès escriví per animar els patriotes del país, i no abandonà la ciutat quan aquesta caigué en poder dels francesos És autor de moltes cartes i pastorals, totes en castellà fou un dels bisbes que insistí més en la castellanització de la cúria i…

Canonge de la collegiata de Manresa, collaborà al Diario de Manresa i El Argos Manresano durant la guerra del Francès Publicà un tractat de normes per a la construcció de rellotges de sol 1822 i deixà inèdites unes Memorias para la historia eclesiástica de Manresa

Professor de teologia a Lleida i canonge penitencier de Barcelona 1851, creà la Casa Missió de Banyoles i, a Tarragona, introduí la devoció a sant Magí a tota la diòcesi 1876 Al concili I del Vaticà defensà la infallibilitat papal

D’un llinatge d’homes de paratge molt addicte a Ramon Berenguer IV de Barcelona S'educà sota la direcció del bisbe Guillem Pere Havia estat el primer rector de Tamarit de Llitera 1150 el 1175 era canonge de Lleida, i després ardiaca major El 1192 el capítol el nomenà bisbe Clogué el concili provincial obert el 1190 Anà a Roma, on aconseguí de Celestí III 1195 una butlla que reconeixia els límits de la diòcesi lleidatana fins a la línia Cinca-Alcanadre, en disputa amb el bisbe d’Osca L’any 1193 encomanà a Pere de Coma l’obra de la seu, iniciada el 1203 Fou enterrat en aquesta…

D’una família d’homes de lleis originària de Berga, es doctorà en dret canònic i civil Nomenat canonge de la seu d’Urgell 1612, inicià la seva vida pública com a defensor dels privilegis eclesiàstics Prengué part, com a síndic del capítol, a les corts de Barcelona del 1626 —fou un dels constitucioners— i hi secundà el canonge de Vic, Enric d’Alemany, i els síndics dels altres capítols catedrals en llur actitud intransigent davant la demanda reial de 16 00 homes per a la guerra El 1627 —fixada ja la seva residència a Barcelona— fou nomenat visitador de la generalitat Síndic del seu capítol a…

Els cistercencs, dits monjos blancs a diferència dels negres o benedictins , tenen origen i es constituïren com a orde a partir de Cister Cîteaux i de llurs primeres fundacions Els tres primers abats foren Robert 1098-99, Alberic 1099-1109 i Esteve Harding 1109-33 Aquest darrer fou el veritable fundador de l’orde Obtingué de Pasqual II el Privilegium Romanum , que permetia al monestir de desenvolupar-se sense témer cap intervenció senyorial o episcopal La Carta de caritat , obra d’Esteve, és la llei fonamental del Cister amb la Regla i els Usos i consagrà l’autonomia de cadascun dels…

Al segle XIX hi foren incorporades 51 parròquies de la jurisdicció exempta de Sant Victorià d’Assan situades a Sobrarb i al voltant dels antics monestirs ribagorçans de Sant Pere de Taverna i d’Ovarra, entre les quals algunes de llengua catalana el Ru, a la vall de Benasc Calbera, Castrocit, Morens, Ovarra, Rallui i Biasques, a la ribera de l’Isàvena El bisbat de Barbastre fou agregat a Osca pel concordat del 1851 —de fet fou mantingut fins el 1855, en morir el bisbe Fort i…

Foren constituïts en congregació per Pau V el 1617 i en orde religiós per Gregori XV el 1621, que aprovà les constitucions el 1622 d’acord amb el règim propi dels clergues regulars Els escolapis es difongueren molt aviat pels estats italians i per Bohèmia Per desavinences internes Innocenci X els suprimí com a orde el 1646, però no abandonaren les escoles, i el 1656 i el 1669 foren novament elevats a congregació i a orde Continuà l’expansió per tota l’Europa central Polònia, Hongria, Eslovàquia, Àustria, Romania, Lituània i Alemanya, i també Iugoslàvia, Rússia i Suïssa Al segle XVIII…

En l’actualitat comprèn íntegrament la comarca d’Osona, el Moianès i el Lluçanès, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa Els primers límits del bisbat foren fixats en una butlla del papa Benet VII del 978 i en l’acta de consagració de la catedral de Vic del 1038 en tots dos documents els límits resten imprecisos en arribar a l’Anoia segons el segon arriben fins al Segre, on faltava encara de reorganitzar la part de la Segarra i de l’Urgell Vers el 1150 arribà a la plena extensió per…

El bisbat primitiu s’extingí amb l’ocupació sarraïna 719 Després de la conquesta cristiana 1149, el bisbe de Roda de Ribagorça, Guillem Pere de Ravidats, hi restablí el culte catòlic i hi traslladà la seva seu episcopal La nova demarcació episcopal uní, a l’antic bisbat de Roda , els territoris lleidatans tornats a conquerir integraven el bisbat de la zona dels Monegres, el Baix Cinca, el comtat de Ribagorça, la Llitera, el Segrià i les Garrigues El 1203 el papa Innocenci III solucionà les antigues disputes entre Roda i Osca i fixà el límit occidental al riu Cinca, fins a l’església de…