Resultats de la cerca

Fou canonge a Saragossa 1767 i preceptor del príncep d’Astúries, futur Ferran VII, a qui inculcà hostilitat a Godoy i admiració envers Napoleó Fou l’eix de la conspiració d’El Escorial 1808 i en les que precediren l’alliberament de Ferran VII 1814 Fou membre del consell d’estat i formà part de la camarilla que dirigí el país durant el segon regnat d’aquest rei, el qual el desterrà per les seves intrigues

Fill d’un centurió, estudià jurisprudència i filosofia L’influx de l’estoïcisme el menyspreu de la moral pagana i l’admiració pels màrtirs feren que es convertís al cristianisme ~190, que defensà en els seus escrits apologètics contra pagans i heretges Ad martyres, Ad nationes, Apologeticus, De spectaculis, De oratione, De poenitentia, De praescriptione haereticorum, Adversus valentinianos, Adversus Marcionem , etc El rigorisme i les preocupacions escatològiques el decantaren vers el montanisme 207, del qual són exponent De corona militis, De ieiunio, De monogamia, De resurrectione carnis,…

Eclesiàstic Doctorat en teologia a València 1860 i titulat en filosofia i lletres, fou professor del seminari i de l’institut de Tarragona, predicador de la Reial Capella, collaborador de l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera i membre de l’Accademia degli Arcadi En llengua castellana publicà poesia, traduccions bíbliques, discursos entre els quals hi ha panegírics funerals a Prim, lliçons de psicologia i estudis històrics, i, en llatí o en català, poemes com La prosa dels difunts parafrasejada en dècimes catalanes 1858, amb un pròleg en què defensa la llengua catalana i esmenta Pau…

Vida i obra Clergue, mestre en teologia i en arts, el 1435 fou nomenat capellà d’Alfons IV de Catalunya-Aragó Alfons el Magnànim Residí a Nàpols del 1453 al 1466 Se li atribueix la confecció del text que és conegut amb el títol de Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim , d’ençà que el 1932 Sanchis i Sivera l’identifiqués com l’autor d’aquell manuscrit que fins llavors es considerava d’autor anònim en les bibliografies valencianes del segle XVIII després de l’edició de Sanchis i Guarner també hi ha hagut la de VJ Escartí el 1988 i la de MD Cabanes i Pecourt el 1991 Miralles, pel que explica…