Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
estola
Cristianisme
Distintiu litúrgic (corresponent a l’antic orarium) que el bisbe, el sacerdot i el diaca porten penjat al coll.
orari
Cristianisme
Ornament litúrgic, distintiu dels diaques orientals, semblant a una llarga faixa col·locada diversament entre les espatlles i les puntes de la qual davallen, per davant i per darrere, fins a terra.
Correspon a l’estola dels sacerdots i diaques llatins
ornaments litúrgics
Indumentària
Cristianisme
Vestits propis dels ministres del culte amb els quals es revesteixen durant les celebracions litúrgiques.
Ús conegut en tota la història de les religions, sempre en relació amb el concepte de sagrat, hom no el troba en el cristianisme fins al s V, llevat del cas de la velació del cap de les dones durant la pregària o el revestiment dels neòfits amb vestits blancs, sense cap relació amb el caràcter distintiu de la jerarquia Amb tot, hom exigí ben aviat que els vestits usats pels clergues durant la litúrgia no servissin per a un ús quotidià La introducció de noves modes amb la invasió dels pobles germànics és a la base de les prescripcions eclesiàstiques s VII-VIII sobre el manteniment dels antics…
Narcís
Cristianisme
Suposat bisbe i màrtir, venerat a Girona.
És probable que sigui un desdoblament del bisbe Narcís de Jerusalem s III-IV La llegenda de sant Narcís de Girona, fruit de successives ampliacions d’una falsa Conversió d’Afra i d’altres de degudes a l’abat Udalscalc del monestir dels sants Ulric i Afra d’Augsburg, fou coneguda a Girona des del final del s X fins al començament del s XIV Segons aquesta llegenda Narcís fou bisbe d’Augsburg, on convertí Afra , la seva mare i les seves companyes Tot seguit anà a Girona, amb el diaca Feliu diferent del màrtir autèntic gironí, i hi sofrí martiri, amb tres punyalades, mentre celebrava la missa…
maniple
Cristianisme
Insígnia o ornament litúrgic (semblant a l’estola, però de mides més reduïdes) que portaven el sotsdiaca, el diaca i el celebrant, a l’avantbraç esquerre, durant la celebració de la missa.
Era una derivació de l’antiga mappula , espècie de mocador que duien els cònsols romans amb el qual feien el senyal per a començar un acte
superhumeral
Cristianisme
Nom donat a diversos ornaments sagrats que hom es posa sobre les espatlles, com és ara el pal·li, l’amit, l’estola, el racional i, sobretot, l’humeral i el vel que porten els ministres del bàcul i la mitra o el que duia el sotsdiaca per sostenir la patena.
La Vulgata traduí amb aquest terme l'efod del summe sacerdot hebreu