Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
Ernst Troeltsch
Filosofia
Historiografia
Cristianisme
Historiador, filòsof i teòleg alemany.
Professor a Göttingen, Bonn i Heidelberg, el 1915 succeí Dilthey com a professor a Berlín Preocupat per la història de l’esperit i per la pretensió d’absolut de la religió, féu alhora una anàlisi transcendental de la consciència particularment de la religiosa i un estudi sociològic del cristianisme Oposat a l’historicisme i a l’absolutisme, afirmà l’existència de totalitats culturals —com, per exemple, humanisme i cristianisme— relacionades entre elles Les seves obres, publicades del 1888 al 1925, foren recollides en 4 volums Gesammelte Schriften , 1912-25 sota els títols…
origenisme
Cristianisme
Corrent doctrinal propi dels seguidors d’Orígenes i sorgit entorn del seu pensament.
Orígenes declarà repetidament voler ésser un fill fidel i incondicional de l’Església, però el seu pensament, creador i personalíssim, així com tingué grans admiradors i imitadors Atanasi, Dídim, els tres Capadocis, Evagri, Hilari, Ambròs, etc, fou pretext per a vives i complicades polèmiques així Metodi d’Olimp, Pere d’Alexandria, Epifani de Salamina, Jeroni, Teòfil d’Alexandria i altres mogueren una polèmica contra Orígenes, basada, la major part de les vegades, en falses interpretacions o en frases preses isoladament o enunciades només hipotèticament per ell preexistència de l’ànima,…
teologia de la creu
Cristianisme
Corrent teològic, típicament luterà, que és en contraposició amb la teologia de la glòria, més pròpia del pensament catòlic i que correspon a la teologia mística medieval i a l’escolàstica.
Protestants i catòlics representen, així, l’accentuació parcial de dos camins envers Déu, presents ja en Pau el d’una teologia de l’exclusiva revelació de Déu en Jesucrist 1Cor 1,18-25 i el d’una teologia natural, o de trobament amb Déu mitjançant la creació Rm 1,20-23 La teologia de la creu afirma com a impossible aquest segon camí, pres aïlladament, i l’interpreta, en Pau, com a moment interior de la revelació de la creu, la qual —tot sotmetent a judici tant l’impuls religiós humà com la pretensió racional d’atènyer Déu filosòficament— fa de la teologia natural una possibilitat…
teologia
Cristianisme
Ciència que —des de la fe i a partir de les dades de la revelació— cerca de donar raó i de fer comprensible per al creient el misteri de Déu pel que fa a la manifestació i la comunicació a l’home en la història de la salvació, culminada en el Crist i expressada en l’Escriptura.
L’arrel i la connotació grecopaganes que el terme teologia tenia pesà clarament en el desenvolupament d’un concepte cristià de teologia, i, així, els primers pensadors del cristianisme primitiu dubtaren d’adoptar aquest terme, que evocava la teologia mítica dels poetes pagans Tanmateix, Orígenes i, sobretot, Eusebi de Cesarea adoptaren ja aquest terme per a designar el discurs creient sobre Déu i el seu Crist, en contraposició al que hom podria anomenar una teologia natural i en l’obra del Pseudo-Dionís, on la paraula rep ja la seva consagració oficial i serveix per a distingir els diversos…
bisbat de Roda
Història
Cristianisme
Bisbat
Diòcesi conflictiva i d’història accidentada creada a mitjan segle X com a successora de l’antic bisbat de Pallars.
Història del bisbat de Roda Als seus orígens comprengué els comtats de Ribagorça, Sobrarb i Pallars, en llurs nuclis originaris, però a partir del 1040 fou retallat a la part de Sobrarb pel nou bisbat d’Osca i poc després ho fou per la part urgellenca quedà així pràcticament reduït al territori comprès entre el Cinca i la Noguera Ribagorçana però amb les valls de Serret, Boí i algunes altres esglésies del Pallars, per acord amb els bisbes d’Urgell 1140 A partir del 1080 començà a expandir-se per la Barbatània i arribà el 1101 a incorporar-se la ciutat de Barbastre , on es…
bisbat de Mallorca
Bisbat
Cristianisme
Història
Demarcació de l’Església catòlica que té per capital Palma i que comprèn l’illa de Mallorca i la de Cabrera.
Origen i evolució del bisbat de Mallorca Per una butlla del 1295, Menorca fou unida a la diòcesi de Mallorca però esdevingué diòcesi independent el 1795 Eivissa no ha pertangut mai, de fet, a la diòcesi de Mallorca De vuit arxiprestats, que comprenien 39 parròquies i 46 filials el 1906, passà el 1928 a set arxiprestats, dividits en 72 parròquies, i el 1964, a 12 arxiprestats, amb 132 parròquies Actualment té 26 arxiprestats, dividits en quatre grups, cadascun presidit per un vicari episcopal L’origen de la diòcesi és obscur El 484 n’era bisbe Elias, del qual només se sap que assistí a un…