Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Avit
Cristianisme
Eclesiàstic.
Fill de família senatorial d’Alvèrnia, entrà en un monestir en restar vidu El 490, essent bisbe de Viena del Delfinat, contribuí a la conversió de Segimon de Borgonya, que el 516 convertí el catolicisme en religió oficial del regne Poeta De spiritualis historiae gesti , fou un dels bisbes més oberts a rebre els pobles nouvinguts És considerat sant per l’Església Catòlica La seva festa se celebra el 5 de febrer
Sebastián de Miñano y Bedoya
Literatura
Cristianisme
Eclesiàstic i escriptor castellà.
S'oposà a la invasió francesa i es negà a reconèixer Josep Bonaparte, però després es convertí en un dels seus consellers Emigrà a França 1814, però pogué tornar a Espanya el 1816 i restar-hi fins el 1831 Collaborà en ‘El Censor”, escriví Lamentos políticos de un pobrecito holgazán 1820, Histoire de la révolution d’Espagne de 1820 à 1823, par un espagnol témoin oculaire 1824 i Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal 1826-29
Pasqual Boronat i Barrachina
Història
Cristianisme
Eclesiàstic i erudit.
Publicà diversos treballs de polèmica religiosa i política, no gaire importants, però la seva obra d’investigador és considerable Amb el pseudònim de Lluís d’Ontalvilla donà a conèixer texts i documents relatius a Roís de Corella, Manuel Martí, Francesc Cerdà i Rico, Lluís Galiana, etc Els seus estudis més extensos són Los moriscos españoles y su expulsión 1901 i El beato Juan de Ribera y el Real Colegio de Corpus Christi 1904, que, tot i haver estat escrits amb la intenció de reivindicar la figura de l’arquebisbe Ribera, i restar viciats per aquesta parcialitat exegètica,…
confirmació
Cristianisme
Sagrament que completa l’acció del baptisme, amb el qual, i amb la comunió eucarística, forma la iniciació cristiana.
La seva significació i eficàcia se centra en el do de l’Esperit Sant per confirmar el creient en la fe del baptisme i amb vista a la missió que, com a membre de l’Església, té en el món En l’Església primitiva —i és encara la pràctica de les Esglésies Orientals— formava una sola celebració amb el baptisme A Occident, la seva administració ha estat retardada a una edat més madura del creient N'és ministre ordinari el bisbe actualment, però, aquesta facultat ha estat ampliada, en determinats casos, als arxiprestes i a d’altres sacerdots A Orient, per tal de no restar separada del…
Lluís Hernández i Alcàsser
Cristianisme
Política
Capellà i polític.
Estudià al Seminari de Barcelona i fou ordenat el 1961 Fou successivament vicari de Santa Engràcia 1962 i de Sant Pacià 1963, adscrit a Sant Miquel Arcàngel de Santa Coloma de Gramenet Els anys seixanta fou també missioner a la diòcesi de Riobamba, a l’Equador, on el bisbe Leónidas Proaño, el bisbe dels indígenes , l’influí profundament en la dimensió social del sacerdoci Expulsat d’aquest país el 1970 per la seva tasca pastoral, adscrita a la teologia de l’alliberament, el 1970 fundà la parròquia de Sant Ernest a Santa Coloma, de la qual fou nomenat ecònom el 1972 Fou també professor de…
Ignasi de Loiola
Cristianisme
Nom amb què és conegut Íñigo López de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús (jesuïta).
Fins el 1517 seguí la cort de Ferran II, llavors regent de Castella, al servei del comptador major del rei, Velázquez de Cuéllar En 1517-21 serví el seu parent, el duc de Nájera, virrei de Navarra Ferit durant el setge de Pamplona pels francesos 1521, fou traslladat a Loiola, on la lectura de llibres espirituals l’emmenà a anar en pelegrinatge a Terra Santa i a fer vida penitent A Montserrat vetllà les armes de cavaller espiritual la nit del 24 al 25 de març de 1522 Fins al febrer del 1523 restà a Manresa, on practicà i començà d’escriure els Exercicios espirituales , síntesi personal de les…
Francesc Gavaldà
Literatura
Cristianisme
Eclesiàstic i cronista.
Vida i obra Ordenat dominicà el 1633, fou professor de teologia, consultor del bisbe de Vic Francesc Crespí de Valldaura, i prior del convent de València 1666 Fou també vicari general de la província dominicana d’Aragó, examinador sinodal de l’arquebisbat de València i qualificador i jutge del Sant Ofici La seva obra principal és la Memoria de los sucesos particulares de Valencia y su reino en los años mil seiscientos quarenta y siete y quarenta y ocho, tiempo de peste 1651 i 1680 Obra que incorpora, a les pàgines finals, una Memoria para gloria de nuestra ciudad y nación del considerable…
província eclesiàstica de València
Cristianisme
Província
Demarcació territorial eclesiàstica creada el 1492, quan Innocenci VIII concedí, a precs de Roderic de Borja, bisbe de València i vicecanceller de la cúria romana, l’elevació de l’Església valentina a la dignitat metropolitana.
Aquesta fou confirmada el mateix any pel mateix Roderic de Borja, ja elegit papa amb el nom d’Alexandre VI A la nova província eclesiàstica foren assignades, com a sufragànies, les diòcesis de Cartagena i Mallorca La primera abraçava aleshores el Regne de Múrcia, i limitava al nord amb la diòcesi de València, cosa que suposava que la seva extensió arribava fins al port de Biar i comprenia una àmplia zona del regne de València La jurisdicció de Mallorca abraçava totes les Illes Balears Ambdós bisbats eren exempts de tota jurisdicció metropolitana, per tal com eren subjectes directament a la…
litúrgia visigòtica
Cristianisme
Conjunt dels ritus de la celebració eucarística, de l’administració dels sagraments i sagramentals i de l’ofici diví propis de la península Ibèrica i de la Gàl·lia narbonesa.
Tècnicament, ha d’ésser anomenada més pròpiament litúrgia hispànica , perquè els termes visigòtica i mossàrab més aviat indiquen etapes de la seva formació i persistència En el conjunt de les litúrgies cristianes occidentals, tot i presentar la seva originalitat, és molt propera als ritus gallicans i cèltics Probablement cal posar l’origen dels seus esquemes de celebració de la missa i de l’ofici, i fins i tot d’alguns dels seus texts, en la seu de Milà, a la segona meitat del segle IV, quan aquesta ciutat esdevingué residència imperial Molts dels seus texts potser també depenen de les…
Carles Cardó i Sanjoan
Literatura catalana
Cristianisme
Historiografia catalana
Eclesiàstic i escriptor.
Vida i obra Estudià al Seminari de Tarragona i s’ordenà de capellà el 1908, a Valls Es traslladà a Roma, on el 1910 es doctorà en teologia i dret canònic a la Pontifícia Universitat Gregoriana i en filosofia a l’Acadèmia de Sant Tomàs D’aquesta època prové l’influx neotomista de Lleó XIII i l’antimodernista de Pius X, com també el seu estil apologètic i anacrònic que no s’adeia gens amb els ambients liberals d’aquells temps Entre el 1910 i el 1918 exercí com a professor al Seminari de Tarragona, alhora que s’inicià com a articulista, en castellà, al setmanari local La Cruz També…
, ,