Resultats de la cerca

Des del 1930 Jean Prouvost el convertí en el primer diari parisenc, gràcies al sensacionalisme i a l’ús de la fotografia Dels 60 000 exemplars de l’inici atenyé els dos milions el 1938 Després de l’ocupació nazi, s’installà a Lió 1940 i la censura de Vichy el suprimí el 1943 Mentrestant, a París, els alemanys controlaven un fals Paris-Soir collaboracionista, desaparegut el 1944

Collaborà a Gent Nova i Cultura de Badalona, L’Avenir d’Arenys de Mar, D’Ací i d’Allà , etc És autor de l’estudi Jacinto Verdaguer 1917, i de llibres de poesies En inquietud , 1907 Salabror , 1908 Nous versos del mar , 1910 Una vela que passa , 1922 Traduí al català Virgili, Petrarca i Carducci

Format dins el naturalisme, evolucionà posteriorment cap al simbolisme És autor de la novella cíclica Le temps et la vie 1899

Fou un dels capdavanters de l’antisemitisme a França El 1886, publicà l’obra La France juive , on afirmà que la descristianització dels francesos era producte de l’activitat jueva, i el 1892 fundà el periòdic La libre parole , que aviat esdevingué un dels principals òrgans que prengueren postura contra Dreyfus afer Dreyfus El 1914 publicà Sur le chemin de la vie, recull dels seus articles més celebrats

Fill de Josep Maria de Sagarra Estudià dret a Barcelona i el 1961 anà a París, on feu estudis de teatre i es doctorà per l’Institut d’Estudis Teatrals de la Sorbona Començà a escriure sobre teatre al setmanari Arts  de París De retorn a Barcelona, ho feu a El Noticiero Universal  1963-64 i a  El Correo Catalán  1964-67 Durant deu anys publicà una columna diària, primer a Tele-exprés  “El día de siempre”, 1968-71, després a El Noticiero Universal  “Reposteria selecta”, 1972-76, i, finalment, a  El Correo Catalán  1976-78 Fou, també, crític de teatre a Mundo Diario  1976-78 Collaborà en…

Fervent defensor de l' ultramuntanisme , fou contrari a Napoleó III i a la unificació italiana, i collaborà en el diari L’Univers , del qual fou redactor en cap De formació autodidàctica, escriví nombroses obres, de les quals cal esmentar L’honnête femme 1844 i Les odeurs de Paris 1866

Residí molts anys a les Filipines Installat a Barcelona vers el 1917, fou nomenat director tècnic de La Veu de Catalunya , càrrec que exercí fins el 1936 Milità a la Lliga i fou regidor de Barcelona, diputat a corts per Barcelona 1933 Publicà nombrosos articles polítics i de crítica literària És autor de Los últimos repatriados 1904 i El nostre imperialisme La idea imperial de Prat de la Riba 1930 Presidí 1922-32 l’Associació de Periodistes de Barcelona, que l’anomenà president d’honor En esclatar la guerra civil s’exilià a París

Dedicat a la política i al periodisme, collaborà, a París, en diverses publicacions Els seus articles foren recollits en dos volums, Les réfractaires 1866 i La rue 1867 Partidari d’ideals revolucionaris, fou empresonat a Mazas 1870, i després d’haver estat alliberat fundà Le Cri du Peuple Intervingué activament en la lluita com a membre de la Comuna i, condemnat a mort, s’escapà a Londres, on féu de corresponsal Finalment tornà a França, el 1883 De la seva producció novellística cal destacar el cicle autobiogràfic Jacques Vingtras L’enfant 1879, Le bachelier 1881 i L’insurgé 1886

Després de llicenciar-se en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, s’inicià en el periodisme a París com a corresponsal de la Cadena SER i de la revista Destino , i fou el primer periodista de l’Estat espanyol a travessar el teló d’acer Al seu retorn, s’incorporà com a locutor de ràdio a la Cadena SER, per a la qual emeté un programa de gran èxit, Ustedes son formidables 1960-1977, que promovia causes humanitàries, i posteriorment a Radio Nacional de España , on presentà diversos programes fins l’any 2003 Fou un dels  primers presentadors de televisió de l’Estat a Televisión…

De família jueva, en esclatar la Segona Guerra Mundial s’uní al Partit Comunista i participà en la resistència contra els nazis Acabada la guerra estudià filosofia a la Universitat de Tübingen i després fou un temps professor a la Universitat Lliure de Berlín Corresponsal del diari Le Monde a París, establí una estreta amistat amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, amb els quals collaborà a Les Temps Modernes , publicació que dirigí des del 1986 S’inicià com director de documentals l’any 1973 amb Pourquoi Israël , una retrospectiva dels vint-i-cinc d’anys de l’Estat d’Israel Aconseguí un…