Resultats de la cerca

Dirigida a un públic exclusivament femení, desaparegué al novembre del 1987 Publicà com a suplements “Lecturas” i “Labores del Hogar”, després convertides en revistes

Catalanitzat del tot el 1931, sortí fins el 1938 Seguí diverses ideologies fou democràtic i revolucionari, afecte al partit conservador de Cánovas, després òrgan liberal, seguint Sagasta, i finalment actuà com a independent El 2024 rebé el Premi Nacional de Comunicació en la categoria de comunicació de proximitat

Lluitador per la independència del seu país, collaborà en diverses publicacions i hagué de fugir diverses vegades, als EUA Finalment, empresonat pels espanyols, fou afusellat A part la seva tasca periodística, deixà texts en prosa i, sobretot, poètics, com Cantos de la tarde 1860 i En días de esclavitud 1869/> Ja mort, en foren publicats els reculls Poesías póstumas 1871, Poesías completas 1872 i Nueva colección de poesías 1909

Inicialment òrgan d’una dissidència de l’Esquerra Catalana dels Treballadors, que publicà el primer número amb el títol considerat usurpat de La Falç , esdevingué portaveu de l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional i, finalment, dels Independentistes dels Països Catalans a la Catalunya del Nord Escrita íntegrament en català, publica articles i comentaris polítics dins l’òptica de nacionalisme d’esquerres més radical, favorable a la reunificació i independència de tots els Països Catalans També inclou sovint dossiers sobre temes monogràfics diversos

Fou bisetmanal i el dirigí Eusebi C Carbó n'eren redactors Ramon Buireu, Llorenç Cantó, etc Hagué de suspendre la seva publicació arran de l’assassinat del comte de Salvatierra Posteriorment es convertí en diari, òrgan de la CNT, en substitució de “Solidaridad Obrera” de Barcelona maig del 1922-1923 En fou, llavors, director Felipe Alaiz, i Josep Viadiu, Llibert Calleja, Joan Àngel Abella, Antoni Amador, etc, en foren els redactors Finalment, tornà a ésser setmanari, òrgan de la regional de la CNT al País València, i es publicà a Alcoi 1931, 1933 i 1935

Fundat i dirigit pels germans Gaspar i Josep Thous i Orts, el primer fou substituït després pel seu germà Albert Finalment el dirigiren, alternativament, Maximilià fill de Josep i Gaspar fill de Gaspar Es mantingué en una línia d’oposició als governs de la monarquia, inspirada per la ideologia carlina i integrista dels directors, que li produí nombrosos problemes amb les autoritats civils Arribà a tenir un tiratge de 50 000 exemplars Hi escriviren també Elies Cerdà, Francesc Ombuena, Josep Tormo, Vicent Caro, Ramon Mascarós i, als extraordinaris, importants escriptors valencians…

Milità en el Partit Republicà Federal, però després de la Restauració passà al castelarisme i, finalment, essent partidari de Nicolás Salmerón, contribuí al triomf de la Solidaritat Catalana 1907 El 1869 havia publicat a Girona el Boletín Republicano , i a Barcelona dirigí La Publicidad prop de trenta anys Redactà les crítiques d’art i de política internacional a El Diluvio Fou diputat per Girona a les corts constituents 1873, 1905 i 1907 i alcalde accidental de Barcelona 1904 Com a president de l’Associació de Premsa de Barcelona 1913 impulsà el mutualisme periodístic Deixà…

Dedicat a la política i al periodisme, collaborà, a París, en diverses publicacions Els seus articles foren recollits en dos volums, Les réfractaires 1866 i La rue 1867 Partidari d’ideals revolucionaris, fou empresonat a Mazas 1870, i després d’haver estat alliberat fundà Le Cri du Peuple Intervingué activament en la lluita com a membre de la Comuna i, condemnat a mort, s’escapà a Londres, on féu de corresponsal Finalment tornà a França, el 1883 De la seva producció novellística cal destacar el cicle autobiogràfic Jacques Vingtras L’enfant 1879, Le bachelier 1881 i L’insurgé 1886

Fill de flequers, els seus pares l’iniciaren en l’aprenentatge d’aquest ofici que exercí fins que passà a Amèrica Ben integrat a la vida catalana dels residents a l’Argentina i a l’Uruguai, on passà també un temps fou un dels fundadors del Centre Català de Montevideo Autodidacta, exercí ocupacions diverses fins que finalment es dedicà plenament a la vida literària i al periodisme Publicà una novella de gran èxit Rumbos eternos i escriví també, en català, a Ressorgiment i Catalunya de Buenos Aires Autor teatral, també, escriví dues obres A la ma de Déu i En fallida Dirigí el…

Juntament amb Josep Espar, Ramon Fuster, Jordi Maluquer, Enric Cirici, Josep M Puig Salellas, Miquel Esquirol, Albert Conejos i alguns periodistes, impulsà una campanya de subscripció popular per fer possible un diari en català, que finalment veié la llum el 23 d’abril de 1976 amb el nom ‘Avui’ Vilalta, que havia estat director general de diverses empreses, assumí la gerència del diari i la presidència de Premsa Catalana SA, editora de la publicació Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, fou el primer cap de Promoció de la Premsa del Departament de Cultura de la…