Resultats de la cerca

Des del 1910, amb la realització del primer film un documental, fins al començament del sonor, la indústria cinematogràfica xilena fou relativament important hom produí unes vuitanta pellícules Després d’una llarga crisi, foren fundats els estudis Chile Films 1938 i la societat Diprocine 1955, no suficients, però, per a fer reeixir l’activitat cinematogràfica Alguns anys més tard s’inicià una tasca molt important a través de cineclubs, d’on sortí una generació posterior de directors destacats, com HSoto Érase un niño, un guerrillero y un caballo , 1968, MLittin El chacal de Nahueltoro ,…

S'inicià com a dramaturg, i entre la segona meitat dels anys cinquanta i la primera dels seixanta fou autor d’un centenar d’obres d’avantguarda L’any 1968 estrenà la seva primera pellícula, Tres tristes tigres , que el convertí, després de Miguel Littin , en el principal realitzador xilè Professor de cinema a la Universitat Catòlica de Valparaíso 1969-72, després del cop d’estat del 1973 s’exilià a França, on continuà la seva carrera cinematogràfica, que comprèn més de cent cinquanta títols i es caracteritza per una tendència cap a l’experimentació, l’absurd i el surrealisme, i la influència…

D’origen teatral, debutà en el cinema amb El chacal de Nahueltoro 1968 Director de Chile Films durant el mandat de SAllende, realitzà llavors Compañero presidente 1971 i La tierra prometida 1973 Posteriorment, exiliat a Mèxic dirigí Actas de Marusia 1975, El recurso del método 1978, Alsino y el cóndor 1982, etc El 1985 retornà clandestinament a Xile i rodà el documental Acta general de Chile També ha dirigit Sandino 1990, a Nicaragua, Los naúfragos 1993 i Tierra del Fuego 2002

Installat a l’Argentina des dels anys cinquanta i havent estudiat arquitectura i enginyeria, començà a treballar com a actor el 1947 Fou molt conegut per les pellícules protagonitzades amb l’argentí Leopoldo Torre Nilsson, La caída 1959, Martín Fierro 1968 o Fin de fiesta 1969 Dirigí les pellícules Shunko 1960, Alias gardelito 1961, El Señor presidente 1972 i La Raulito 1976, que el donaria a conèixer internacionalment Arran del cop d’estat militar que el 1973 enderrocà el president xilè Salvador Allende, s’installà a Espanya, on rodà el seu cinquè film, La Raulito en libertad 1977, i…

Amb el seu primer llargmetratge, Tesis 1996, aconseguí quatre premis Goya Posteriorment ha dirigit Abre los ojos 1997, premiada amb un Goya, The Others 2001, pellícula protagonitzada per Nicole Kidman i produïda per Tom Cruise, i Mar adentro 2004, retrat del tetraplègic Ramón Sampedro i la seva opció pel suïcidi assistit, que guanyà 14 premis Goya i l’Oscar al millor film de parla no anglesa El 2009 estrenà Ágora , film històric que el 2010 guanyà set premis Goya Posteriorment ha dirigit  Regression 2015 i  Mientras dure la guerra 2019 i la sèrie de televisió  La Fortuna 2021

Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules , que obtingué un gran èxit Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica 1910 i La reina jove 1911, d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí,…

Format a la Escuela de Cinematografía de Madrid, el 1970 tornà al seu país Després del triomf de Salvador Allende  esdevingué el cronista cinematogràfic del govern d’Unidad Popular, amb documentals com La respuesta de octubre 1972 i  El primer año  1973 El 1973 filmà La batalla de Chile 1975-79, un documental de cinc hores sobre el final del govern d’Allende Ja a l’exili, fou estrenat en forma de trilogia composta de La insurreción de la burguesía 1975, El golpe de estado , 1977 i El poder popular 1979 Resident a França i amb nacionalitat xilena i espanyola, la seva trajectòria posterior…

Es formà a Xile i, de retorn a Bolívia, impulsà el cinema del seu país amb films polítics sobre la realitat social Ulkamau 1966, El coraje del pueblo 1971 i Fuera de aquí 1977 Posteriorment visqué alguns anys a l’exili i el 1989 dirigí La nación clandestina

El 1960 fundà el grup teatral Pánico, amb FArrabal i RTopor Amb una estètica violenta i d’inspiració surrealista realitzà a Mèxic els seus films Fando y Lis 1968, El topo 1971, La montaña sagrada 1973 i Tusk 1980 Posteriorment realitzà Santa Sangre 1989 i The Rainbow Thief 1990 Ha collaborat en guions de còmics i en guions cinematogràfics amb Moebius

Després d’exercir el periodisme literari i televisiu, emprengué en collaboració amb el seu company Gerhard-Scheumann la realització de documentals cinematogràfics Han denunciat l’imperialisme al Congo — Der lachende Mann ‘L’home que riu’, 1966, al Vietnam — Piloten im Pyjama 1968, Ich bereue aufrichtig ‘Me'n penedeixo sincerament’, 1977, Die eiserne Festung ‘La fortalesa de ferro’, 1977 i a Xile La guerra de los momios 1974, Yo he sido, yo soy, yo seré 1974, El golpe blanco 1975, Más fuerte que el fuego 1978 i Los muertos no callan 1978