Resultats de la cerca

Format al Magdalen Collede d’Oxford, debutà en la direcció teatral el 1943 amb una versió del Doctor Faustus , de Christopher Marlowe Els anys 1947-50 fou director de produccions a la Royal Opera House, i entre les òperes que posà en escena destaca, per polèmica, una versió de la Salomé de Richard Strauss, amb escenografia de Salvador Dalí El 1962 fou nomenat director del Royal Shakespeare Theatre, companyia amb la qual collaborà des del 1946, i, al costat de l’escenificació d’obres de Shakespeare, adquirí ressonància internacional amb les obres Marat-Sade , de Peter Weiss 1965, premi Tony…

Sempre al marge dels corrents dominants al cinema, i imbuït d’un humanisme sensiblement espiritualista, desenvolupà una obra de rigor i sobrietat ascètics, que arribà sovint a l’hermetisme — Au hasard Balthazar 1967, Mouchette 1968 i Une femme douce 1969— Més entenedors són Les dames du bois de Boulogne 1945, Le journal d’un curé de campagne 1950, basat en la novella de Bernanos, Un condamné à mort s’est échappé 1956, Pickpocket 1959, Le procés de Jeanne d’Arc 1962, Quatre nuits d’un rêveur 1971, Lancelot du lac 1974, Le diable probablement 1977, Os d’Or del Festival de Berlín i l' Argent…

És representatiu de tota una escola gràfica que ha trobat, en el sistema de producció nacionalitzada una gran llibertat en les experiències creadores Lemonádovy Joe 1940 i Per què somrius, Mona Lisa 1966

Un chien andalou 1929 i L’âge d’or 1930, de Luis Buñuel i Salvador Dalí, respectivament Nana 1926 i La chienne 1931, de Jean Renoir Paris 1900 1946, de Nicole Védrès Van Gogh 1948, Guernica 1949 i Gauguin 1950, d’Alain Resnais, Vivre sa vie 1962 de Jean-Luc Godard Ma nuit chez Maud 1969 d’Eric Rohmer, etc

Després d’iniciar-se com a operador i productor de films documentals, es convertí en un especialista en aquest gènere cinematogràfic amb Les Raquetteurs 1958,  Pour la suite du monde 1962, Entre la mer et l’eau douce 1966, Les enfants du néant 1968, L’Acadie, l’Acadie 1972 i Les ordres 1974, premi a la millor direcció el 1975 als festivals de Canes i del Canadà És considerat un dels millors cineastes del cinema directe i pioner de l’estètica càmera en mà

Treballà com a actor de teatre entre el 1944 i el 1950 A partir d’un cinema d’autor i aparentment inconformista, un cop convertit en mite interpretà obres de gran espectacle El seu millor treball fou a la primera època The Men 1950, A Streetcar Named Desire 1951, Viva Zapata 1952, Julius Caesar 1953, The Wild One i On the Waterfront 1954 Altres films seus són Désirée 1955, The Chase 1966, A Countess from Hong Kong 1967, The Godfather 1972, Last Tango in Paris 1972, Apocalypse Now 1979, The Formula 1980 etc Posteriorment, cada cop més retirat de la vida pública, tornà a actuar a A Dry White…

Els seus films del període de 1943-50 excelliren per la seva grandesa Distinto amanecer, Cantaclaro i Rosenda Després produí melodrames d’origen literari El 1965, amb Cada voz lleva su angustia , sembla entroncar de nou amb l’indigenisme i amb una preocupació per la societat polifacètica llatinoamericana

Especialitzat en el cinema d’animació, el 1960 creà el personatge del senyor Rossi, prototip de l’home contemporani És també autor dels llargmetratges West and Soda 1965, Vip, mio fratello superuomo 1968 i Allegro ma non troppo 1974 Posteriorment, fora d’aquest gènere, ha realitzat diversos curtmetratges Sotto il ristorante cinese , 1987 Mister Tao , 1990, Os d’Or al Festival de Berlín

A l’escena fou intèrpret preferit de Henri Bernstein El 1935 aconseguí el triomf a Hollywood amb Private Worlds Especialista en personatges romàntics i apassionats, el 1944 intervingué en Gaslight més tard incorporà aquests tipus en un estil irònic a partir de Cluny Brown 1946, d’Ernst Lubitsch, cosa que el portà a una maduresa interpretativa Altres films seus són Nana 1955, Fanny 1962, Lost horizon 1973, A Matter of Time 1976, etc

Vida Artista camaleònic tant pel que fa a la seva imatge com a la música, a voltes innovador i a voltes adaptant-se a la moda, introduí la teatralitat en el rock S’inicià de molt jove com a cantant, actor i multiinstrumentista en conjunts i en el teatre musical El 1966 es canvià el nom de David Robert Jones pel de David Bowie i publicà el seu primer àlbum amb aquest nom Malgrat que no fou molt reconegut, el seu segon àlbum 1969 incloïa la cançó Space Oddity , que més endavant aconseguí un gran èxit Tot i ser acollida de manera diversa, la seva producció musical posterior el situà com un dels…