Resultats de la cerca

Abandonà la seva carrera com a model a Nova York per traslladar-se a Hollywood, on es convertí en un dels símbols sexuals del cinema dels anys vuitanta Ha intervingut als films Never Say Never Again 1983, The Man who Loved Women 1983, The Natural 1984, Fool for Love 1985, 9 1/2 Weeks 1986, No Mercy 1986, Blind Date 1987, Nadine 1987, Batman 1989, Final Analysis 1991, Cool World 1992, LAConfidential 1997, —pellícula amb la qual guanyà l’Oscar a la millor actriu de repartiment—, I Dreamed of Africa 2000 i Bless the Child 2000

Després d’estudiar art dramàtic i d’una breu experiència teatral, anà a Hollywood, on interpretà Stage Door 1937, Du Barry was a Lady 1943, Thousands Cheer 1944, Ziegfeld Follies 1946, Easy Living 1949, The Long, Long Trailer 1954 o Forever Darling 1956 Obtingué la màxima popularitat com a protagonista de diversos espais televisius  

Vida i obra Llicenciat en dret i en ciències de la informació, feu de crític en el diari Tele-exprés  i la revista Dirigido por  1973-80 El 1977 s’inicià en la direcció amb els curts Lección acelerada de cine i La tragedia cotidiana de un acomodador de cine que un día descubrió la cinefilia 1978, primer premi al Festival de Films Curts d’Osca Aquell mateix any fundà Diafragma PC, la productora dels seus llargs, el primer dels quals fou Denver 1980 Amb Adela 1986 mostrà el seu interès per la crònica negra i policíaca que quedà palès en produccions successives L’amor és estrany…

Després d’estudiar a l’IDHEC parisenc realitzà La victoire en chantant 1976, que obtingué l’Oscar al millor film estranger A continuació dirigí Coup de tête 1979 i emprengué una insòlita trajectòria internacional amb La guerre du feu 1981, Le nom de la rose 1986, César a la millor pellícula estrangera —adaptació del relat d’Umberto Eco—, L’ours 1988, premi César al millor director, L’amant 1992, segons la novella homònima de Marguerite Duras, Wings of Courage 1995, Seven Years in Tibet 1997, Enemy at the Gates 2001, Deux frères 2004 i Sa majesté Minor 2007

Periodistà, fou enviat especial en diversos conflictes internacionals Posteriorment esdevingué cap d’espectacles del diari Avui A partir del 1977 realitzà diversos curtmetratges, documentals i els llargmetratges Viatge a l’última estació 1982, L’home de neó 1988 i La recerca de la felicitat 1991

Afectat per la Revolució Cultural, el 1978 fou admès a l’escola de cinema de Pequín Graduat el 1982, pertany a la cinquena generació de cineastes d’aquell país El seu món intimista alhora que crític amb l’explotació social de la dona, s’ha revelat a Hong Gaoliang ‘Melca roja’, 1988 —Os d’Or a Berlín—, Daihao meizhoubao ‘Operació puma’, 1989, Ju Dou 1990 i Fahong Denglong gaogao ‘Les llanternes vermelles’, 1991 Posteriorment ha dirigit Qiu Ju da Guansia ‘Qiu Ju, una dona xinesa’, 1992, Houzhe ‘Viure’, 1993 —que obtingué el Gran Premi del Jurat al Festival de Canes—, Shanghai Triad 1995, Keep…

El 1993 dirigí The Piano , film que obtingué tres Oscars millor actriu, millor actriu secundària i millor guió original i la Palma d’Or al Festival de Canes entre d’altres La seva sensibilitat s’ha revelat també en Sweetie 1989, An Angel at my Table 1990, filmada originàriament per a la televisió, The Portrait of a Lady 1996, Holy Smoke 1999,  In the Cut 2003, Bright Star 2009 i The Power of the Dog 2021, premis Bafta 2022 a la millor direcció i a la millor pellícula i Oscar 2022 a la millor direcció L’any 2021 fou guardonada amb el Prix Lumière

A dinou anys es traslladà a Madrid, on estudià a l’Escola d’Art Dramàtic i participà en l’històric muntatge d’Adolfo Marsillach,  Marat-Sade Entre el 1970 i el 1973 formà part de la companyia titular del Teatro Nacional María Guerrero, dirigida per José Luis Alonso, amb un ampli repertori de clàssics espanyols i estrangers Ha treballat en diverses companyies de Madrid en muntatges com Las galas del difunto i La hija del capitán 1978, de Valle-Inclán El 1984 interpretà una sarsuela, El dúo de la Africana , i rebé el premi Ricardo Calvo de l’Ajuntament de Madrid El 1987 feu per primera vegada…

Vida Ha viscut des de petit a Vilanova i la Geltrú, on pujà per primer cop dalt d’un escenari a onze anys El 1985 abandonà l’escola i es formà durant sis mesos amb l’actor vilanoví Toni Albà D’aquestes classes sorgí Brams, o la kumedia dels herrors , que es representà fins el 1990 Després de passar per les escoles de teatre El Timbal i El Teatre del Tret, estudià durant dos anys a l’institut del teatre Jacques Lecoq de París A través d’un càsting conegué l’eclèctic director francès Manuel Poirier que el contractà per a un petit paper en La petite amie d’Antonio 1991 A partir de llavors es…

Cursà estudis de pintura i escultura i, gràcies al curtmetratge  The Alphabet 1968, accedí a l’American Film Institute Els seus films exploren un món malaltís i subterrani, tan angoixant i absurd com suggeridor Eraserhead 1976, el seu primer èxit, se situà en els circuits comercials malgrat l’estètica surrealista del film i l’ambigüitat del relat, i amb The Elephant Man 1980 es consolidà com un dels directors més originals Després del fracàs comercial de la superproducció de ciència-ficció  Dune 1984, retornà al seu món inconnex i oníric amb  Blue Velvet 1986, considerat el seu millor film,…