Resultats de la cerca

El seu treball sobri i la seva fotogènia serena es combinaren amb una gran riquesa de registres expressius Cal esmentar-ne els films Intermezzo 1936, Dr Jekill and Mr Hyde 1941, Casablanca 1942, Gaslight Oscar a la millor actriu estrangera, 1943, Notorious 1946 i Joan of Arc 1948 Treballà amb Roberto Rossellini a Stromboli terra di Dio 1949 i a Europa 51 1952, i amb Jean Renoir a Elena et les hommes 1956 Amb Anastasia 1956 obtingué el segon Oscar Aimez-vous Brahms 1961, Cactus Flower 1969, Murder on the Orient-Express 1974 i Höstsonaten ‘Sonata de tardor’, 1978 d’I Bergman són algunes de les…

Fill d’un pastor protestant que el sotmeté a una estricta disciplina influència que ell mateix assenyalà posteriorment com a fonamental en la seva obra féu estudis de literatura a la Universitat d’Estocolm El 1938 s’inicià en la posada en escena, per al teatre, que alternà brillantment amb la fílmica Fou director dels teatres de Helsingborg 1944-46, Göteborg 1946-49, Malmö 1953-69 i el Dramaten d’Estocolm 1960-66 Escriví guions per a Alf Sjöberg i Gustaf Molander, i començà com a realitzador amb Kris ‘Crisi’, 1945 La pellícula Sommarnattens leende ‘Somriures d’una nit d’estiu’, 1955 li obrí…

De molt jove anà a Barcelona, on es formà a l’Institut del Teatre sota la direcció de Guillem Díaz-Plaja Debutà a Madrid el 1944 al Teatro Real Des del 1948 es dedicà amb preferència al cinema i fou una de les actrius més populars dels anys cinquanta i primers anys seixanta  Protagonitzà, entre altres, diversos films dirigits per Juan de Orduña  Locura de amor 1948 per la qual rebé la medalla del Círculo de Escritores Cinematográficos a la millor actriu principal, Agustina de Aragón 1950, Pequeñeces 1950 i Teresa de Jesús 1951 Cal destacar també  Condenados 1953 dirigida per Manuel Mur Oti,…

Les seves interpretacions més brillants foren Poil de carotte 1932 i Un carnet de bal 1937, de Julien Duvivier, i Les misérables 1934, de Raymond Bernard Morí torturat a mans de la Gestapo

Uní a un esteticisme occidentalitzant un cert progressisme, el qual no pogué ésser confirmat després de la revolució a causa de la seva mort prematura Els seus films principals són Pesn’ toržestvujuščej l’ubvi ‘El cant de l’amor triomfant’, 1915, Koroleva ekrana ‘La reina de la pantalla’, 1916 i Revol’ucioner ‘El revolucionari’, 1917

Revolucionà ideològicament i tècnica el cinema d’animació amb Fritz the cat 1972 Posteriorment evolucionà dins d’aquest gènere dels dibuixos animats amb Heavy traffic 1973, Wizards 1977, Lord of the rings 1978 i American Pop 1981 Mitjançant la sàtira i comentaris polítics obrí el camí a l’animació per a adults, així com utilitzant la tècnica de la rotoscòpia donà qualitat en moviments i en el dibuix

Inicialment desenvolupà una important tasca teatral i el 1949 es donà a conèixer en el món del cinema Interpretà més de 50 films, entre els quals destaquen els sis realitzats per Cyril Endfield i, sobretot, els de Joseph Losey Blind date 1959, The criminal 1960, Eve 1962,i Accident , juntament amb The guns of Navarone 1960, Very impotant person

De raça negra, estudià dansa a Filadèlfia debutà a París el 1925, incorporada a la Revue Negro Assolí un gran èxit i es convertí immediatament en l’ídol de París, i figurà com a vedet del Folies-Bergère i del Casino de París en les revistes més fastuoses Del 1927 al 1954 interpretà diversos films, el més famós dels quals és Zou-Zou 1934, de Marc Alegret Destinà els ingressos econòmics del seu treball a pagar les despeses de l’adopció de diverses criatures, de tots els països i de totes les races

Vida i obra Fill d’ Avellí Artís i Balaguer  i germà de l’arquitecte i escenògraf  Arcadi Artís-Gener  Fou escenògraf al taller Batlle i Amigó i estudià Belles Arts a Llotja Al final de la dècada del 1920 protagonitzà el curt amateur  Gestation d’un poème , dels germans Sarsanedas del FAD Durant la República fou redactor de L’Opinió , La Rambla i La Publicitat popularitzà el pseudònim de Tísner en dibuixos i caricatures al Be Negre , L’Esquella de la Torratxa , que dirigí conjuntament amb Pere Calders, i La Campana de Gràcia  i La Publicitat , on illustrà els contes infantils que hi publicà…

Autor de guions televisius, dirigí posteriorment dos films comercials i obtingué un cert renom amb un tercer Mi querida señorita , 1971 En la seva trajectòria posterior, irregular, cal destacar El amor del capitán Brando 1974, Al servicio de la mujer española 1978, El nido 1980, Stico 1984, La hora bruja 1985,  Al otro lado del túnel 1994,  El palomo cojo 1995 i  14, Fabian Road 2008, la seva darrera pellícula, i les sèries televisives Juncal 1988 i Una gloria nacional 1992 És autor del guió de El día que nací yo 1992, de P Olea El 2000 publicà les memòries La dulce España Entre d’altres,…