Resultats de la cerca

Fou, de primer, crític i estudiós del cinema nord-americà El 1963 debutà en la realització amb Les baisers , però no fou sinó els anys setanta que desenvolupà una obra, basada en l’estudi de la història i de la quotidianitat Entre d’altres dirigí  Que la fête commence 1974, L’horloger de Saint Paul 1973, Os de Plata del Festival de Cinema de Berlín 1974 i premi Louis Delluc, Le juge et l’assassin 1975, Une semaine en vacances 1980, Un coup de torchon 1981, Un dimanche à la campagne 1984, premi a la millor direcció al Festival de Canes 1984, Round Midnight 1986, La vie et rien d’autre 1989, L-…

Estudià art dramàtic amb Louis Jouvet i, des de Gribouille 1937, interpretà més de cent cinquanta films Entreé des artistes 1938, Hotel du Nord 1938, Le jour se lève 1938, Quai des orfèvres 1947, Dix mille dolars au soleil 1963, Les possédés 1988, etc El seu fill Bertrand el dirigí en tres ocasions i també desenvolupà una notable trajectòria al cinema italià a les ordres de M Monicelli — La grande guerre , 1959—, E Scola — Riusciranno i nostri eroi , 1968— o L Visconti a Lo straniero 1966

Escriví, entre d’altres, els guions de La symphonie pastorale Jean Delannoy, 1946, segons la novella de Gide, i de Jeux interdits René Clement, 1952 Cal destacar, a més, els que féu per a Claude Autant-Lara Le diable au corps , 1947 Le blé en herbe , 1954 En cas de Malheur , 1958, etc i Bertrand Tavernier Que la fête commence , 1975 Le juge et l’assassin , 1976, guardonats amb dos Césars i L’étoile du nord 1982 de Pierre Granier-Grisolia, rebé també un César Collaborà sovint amb Pierre Bost

Serví a la marina a Indoxina i, un cop desmobilitzat 1953, el 1957 debutà a Quand la femme s’en mêle , d’Yves Allegret La seva consagració arribà tres anys més tard amb Rocco e i suoi fratelli 1960, de Luchino Visconti A diferència del personatge que interpretà en aquest film, la seva trajectòria posterior ha estat dominada pels personatges complexos i inquietants, potenciats pel seu gran atractiu personal  Plein soleil 1959, de René Clement  Il Gattopardo 1962, de Luchino Visconti  L’eclisse 1972, de Michelangelo Antonioni  Mélodie en sous-sol 1963, d’Henri Verneuil  Carambolages 1963, de…

De família de músics, com a actor se centrà inicialment en el teatre, i formà part de la companyia d’avantguarda Théâtre de Babylone, gestionada com a cooperativa obrera Debutà en el cinema el 1945, i actuà en papers poc rellevants fins el film  Le mépris 1963, de Jean-Luc Godard, amb el qual obtingué reconeixement Des d’aleshores es convertí en un dels actors més sollicitats del cinema europeu, especialment francès i italià Interpretà sovint personatges intrigants, tèrbols, sensuals i al límit de l’alienació Contribuïren especialment a la seva projecció els films dirigits per Marco Ferreri…

El 1954 debutà a la Comédie Française i l’any següent ho feu al cinema És especialment remarcable el seu treball amb Claude Lelouch , del qual protagonitzà moltes pellícules Hom pot destacar de la seva abundant filmografia Rocco e i suoi fratelli 1960, de Luchino Visconti La donna scimmia 1963, de Marco Ferreri Le belle famiglie 1964, d’Ugo Gregoretti Trois chambres à Manhattan 1965, de Marcel Carné Vivre pour vivre 1967, de Claude Lelouch Un homme qui me plaît  1969, de Claude Lelouch Traitement de shock 1972, d’Alain Jessua Les Feux de la Chandeleur 1972, de Serge Korber Docteur Françoise…

Filla de lnactor Jon Voight i de l’actriu Marcheline Bertrand, en el decurs dels seus anys d'adolescència i joventut compaginà l’assistència a classes d’interpretació al Lee Strasberg Theatre and Film Institute amb l’ofici de model De la mà del seu germà James Haven participà en diversos films semiamateurs destinats a ésser exercicis universitaris de fi de carrera Debutà com a actriu professional amb Cyborg 2 1993, Michel Schroeder Entre els seus crèdits cinematogràfics més destacats figuren The Bone Collector 1999, Phillip Noyce, Lara Croft Tomb Raider The Cradle of Life 2003,…

Després de passar per l’exèrcit, estudià interpretació a l’escola el Dramaten d’Estocolm 1948-51 i posteriorment actuà en diversos teatres de Suècia Des dels inicis fou un dels actors principals d’ Ingmar Bergman , a les ordres del qual rodà el seu primer film, Det sjunde inseglet ‘El setè segell’, 1956, a partir del qual dedicà la seva activitat al cinema en detriment del teatre Amb el mateix Bergman rodà posteriorment Smultronstället ‘Maduixes silvestres’, 1957, Nära livet ‘Vida íntima’, 1958  Jungfrukällan ‘La font de la donzella’, 1959, Ansikten ‘Rostres’, 1958,  Såsom i en spegel ‘Com en…

Biografia Abandonà l’escola a quinze anys i visqué una adolescència i primera joventut entre bohèmia i marginal Es traslladà a París i començà a actuar en el teatre Triomfà com a protagonista de Les valseuses 1973, de Bertrand Blier, i es convertí en un dels més actius i interessants actors europeus, amb prop de 200 títols És també un dels actors europeus no anglosaxons que més sovint ha actuat en produccions nord-americanes Entre els nombrosos premis amb què ha estat guardonat cal esmentar dos premis César del 1981 i el 1991 atorgats, respectivament, per Le dernier métro 1980,…

Amb les primeres projeccions dels gemans Lumière al Salon Indien del Grand Café 1895 nasqué el cinema a França a la cambra documentalista dels Lumière i de llurs imitadors seguí la fantasia desbordant de Georges Méliès Si el capdavanter de la indústria cinematogràfica Charles Pathé donà a conèixer Ferdinand Zecca amb el seu realisme truculent, el seu competidor Léon Gaumont difongué l’obra de Louis Feuillade i tota una producció de films seriats d’un gran èxit popular, alhora que el film d’art , teatralitzat i limitat, restava marginat Parallelament sorgí un cinema còmic francès, la màxima…