Resultats de la cerca

Estudià al Carnegie Institute of Technology S'establí a Nova York des del 1952 Partint d’experiències informalistes d’estil abstracte expressionista, durant els anys seixanta es convertí en la figura més coneguda i curiosa del pop americà Utilitzà el mitjà fotogràfic, que ell considerà l’únic que és objectiu per a reproduir la realitat, mitjançant la serigrafia, en composicions on la seriació i la repetició d’una mateixa imatge posa de manifest el procés d’absorció i dissolució de la imatge notícia dels mitjans de comunicació de masses en la psicologia de masses sèries dels accidents d’…

Fitxa tècnica PRODUCCIÓ Profilmes Barcelona GUIÓ Àngel Casas, FBellmunt FOTOGRAFIA Tomàs Pladevall color, normal MUNTATGE Anastasi Rinos ESTRENA Barcelona, 15121976 Sinopsi Documental sobre les Dotze Hores de Canet de Mar, que l’estiu del 1975 es titularen Dotze hores de música i follia La convocatòria fou organitzada conjuntament per Pebrots i Zeleste i hi van actuar Jaume Sisa, Barcelona Traction, Jordi Sabatés, Gualberto, Fusioon, Iceberg, Lole i Manuel, Pau Riba, Orquestra Mirasol, Ia & Batiste, Companyia Elèctrica Dharma, Maria del Mar Bonet i l’…

Tractà temes socials d’una manera realista i amb un estil elaborat El 1957 obtingué el gran premi de Karlovy Vary amb Hannibál tanár ur ‘Professor Anníbal’, i el 1965 fou premiat a Moscou i a Venècia per Húsz óra ‘Vint hores’ Altres films seus són Nappali sötétség ‘Les tenebres del dia’, 1963, Vizivárosi nyár ‘Dur estiu’, 1965, Utószezon ‘Última estació’, 1966, Hangyaboly ‘El formiguer’, 1971, Magyarok ‘Hongaresos’, 1977, Requiem 1982, etc

Llicenciat en ciències empresarials, posteriorment estudià cinematografia a l’Escuela Internacional de Cine de l’Havana i a l’Australian Film Television and Radio School Broadcasting Enterteinment AFTRSBE de Sydney Després de diversos curts, el 2003 rodà el seu primer llargmetratge,  Les hores del dia , que rebé el Premi de la Crítica a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Canes Seguiren els films  La soledad 2007, premis Sant Jordi i Fotogramas de Plata 2008 i Goya al millor director i a la millor pellícula 2008, Tiro en la cabeza 2008, premi Fotogramas de Plata 2009,…

Arran de l’èxit que assoliren els seus programes històrics a la televisió italiana, el 1968 accedí a la realització cinematogràfica amb el film Galileo , que obtingué un considerable ressò A l’èxit posterior d’ Il portiere di notte 1974 succeïren Al di là del bene e del male 1977 —entorn de Nietzsche—, La pelle 1981 —basat en la novella homònima de Curzio Malaparte—, Interno berlinese 1985 i Francesco 1988, biografia de sant Francesc d’Assís que el 2014 tornà a rodar en un telefilm de més de 3 hores de durada Posteriorment dirigí el drama psicològic  Dove siete Io sono qui 1993 i…

Llicenciat en literatura hispànica, debutà com a director de llargmetratges amb Crespià, the film not the village 2003, que no s’estrenà comercialment La seva segona pellícula, Honor de cavalleria 2006, una reinterpretació del Quixot, guanyà premis als festivals de Venècia i Torí, i donà a conèixer el seu personal estil de cinema contemplatiu amb elaborats plans rodats en blanc i negre El cant dels ocells 2006, una història sobre els Reis Mags, guanyà el premi Gaudí al millor director Posteriorment, rodà El senyor ha fet en mi meravelles 2011, inèdita en sales comercials, sorgida de la…

El 1991 debutà com a directora i guionista amb el curtmetratge Clara Foc , seguit de Roig 1994 i Escrito en la piel 1995, que l’any següent estigué nominat al premi Goya en la seva categoria El 1996 participà en la pellícula collectiva El domini dels sentits Ja en solitari, dirigí Dones 2000, premi Butaca 2001 a la millor pellícula catalana i 53 dies d’hivern 2006 El 2010 codirigí amb Jordi Cadena Elisa K , basada en la novella Elisa Kiseljak , de Lolita Bosch, una pellícula que obtingué el premi del jurat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià L’any 2021 estrenà el…

De família jueva, en esclatar la Segona Guerra Mundial s’uní al Partit Comunista i participà en la resistència contra els nazis Acabada la guerra estudià filosofia a la Universitat de Tübingen i després fou un temps professor a la Universitat Lliure de Berlín Corresponsal del diari Le Monde a París, establí una estreta amistat amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, amb els quals collaborà a Les Temps Modernes , publicació que dirigí des del 1986 S’inicià com director de documentals l’any 1973 amb Pourquoi Israël , una retrospectiva dels vint-i-cinc d’anys de l’Estat d’Israel Aconseguí un…

Format a la Escuela de Cinematografía de Madrid, el 1970 tornà al seu país Després del triomf de Salvador Allende  esdevingué el cronista cinematogràfic del govern d’Unidad Popular, amb documentals com La respuesta de octubre 1972 i  El primer año  1973 El 1973 filmà La batalla de Chile 1975-79, un documental de cinc hores sobre el final del govern d’Allende Ja a l’exili, fou estrenat en forma de trilogia composta de La insurreción de la burguesía 1975, El golpe de estado , 1977 i El poder popular 1979 Resident a França i amb nacionalitat xilena i espanyola, la seva trajectòria…

Educat a Austràlia, l’èxit d’algunes de les pellícules que rodà allí, especialment Mad Max GMiller, 1979 i Gallipoli PWeir, 1981, li permeté fer el salt a Hollywood, on es convertí en un dels actors més populars gràcies als seus films d’acció, com les dues seqüeles de Mad Max , dirigides també per Miller el 1982 i el 1985, o les quatre pellícules de la sèrie Lethal Weapon , dirigides per RDonner els anys noranta Posteriorment diversificà el seu registre The Year of Living Dangerously PWeir, 1983, The River MRydell, 1984, Air America RSpottiswoode, 1990, Hamlet FZefirelli, 1990, Ransom RHoward…