Resultats de la cerca

Al principi les veus d’alguns realitzadors joves del Centro Sperimentale di Cinematografia s’aixecaren contra les imposicions de la censura feixista eco d’aquestes veus foren Ossessione 1942, de Luchino Visconti, Quattro passi tra le nuvole 1942, d’Alessandro Blasetti, i I bambini ci guardano 1943, del binomi De Sica-Zavattini El 1945, amb Roma, città aperta , de Roberto Rossellini, el neorealisme obtingué la carta de presentació en la història del cinema, i a partir d’aleshores es definí amb uns trets característics i uns noms clau Amb el neorealisme hom fugí de la…

Inscrit dins el moviment del neorealisme, és autor, entre d’altres, dels films següents Zaza 1942, Sotto il sole di Roma 1949, È primavera 1949, Giulietta e Romeo 1954, Nella città l’inferno 1958, Mare Matto 1963, etc

Autor d’un cinema violent i incisiu, després de la Segona Guerra Mundial impulsà el neorealisme japonès amb Dokkoi Ikiteiru ‘Estem vius’, 1951, a la qual seguiren Kome ‘Arròs’, 1954, Mahiru no Ankoku ‘Tenebres al migdia’, 1956, Shiroi gake ‘L’escullera blanca’, 1960 i altres

Considerat un dels fundadors del neorealisme, el 1947 obtingué el premi al millor film italià en el festival de Venècia per Caccia tragica Són també films seus Riso amaro 1949, Roma ore 11 1952, Italiani, brava gente 1963 i Un apprezzato professionista di scuro avvenire 1973

Fou el cineasta més important de la Itàlia feixista Amb Quattro passi fra le nuvole 1942, que alguns consideren precedent del neorealisme, inicià la sèrie costumista que, amb inflexions poètiques o satíriques, desenvolupà en la seva filmografia de postguerra En són films remarcables Vecchia Guardia 1935, La Corona di ferro 1941 i Io, io e gli altri 1964

Els seus antecedents són l’obra crítica d’Alex Viany, pròxima al neorealisme, i els films de Nelson Pereira dos Santos Definit teòricament pel manifest A estética da fome de Glauber Rocha com un cinema del Tercer Món, popular, revolucionari, que adopta postures radicals i anticolonials Els autors més importants del moviment han estat G Rocha, Nelson Pereira dos Santos , Roberto Santos i Rui Guerra, entre d’altres

Fou un dels representants més importants del neorealisme entre el 1949 i el 1952 El seu nom, lligat gairebé sempre al de Cesare Zavattini, signà títols tals com Ladri di biciclette 1948, Miracolo a Milano premi del festival de Canes del 1951, Umberto D 1952, Il tetto 1956, La ciociara 1960, I Girasoli 1969, Il giardino dei Finzi-Contini 1971 i Il viaggio 1974 Com a actor deixà exquisides creacions a Madame de 1953, L’oro di Napoli 1954 i Il generale Della Rovere 1959 Estigué casat amb l’actriu catalana Maria Mercader

Format a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques de París, fou precursor del Cinema Novo  amb Rio, 40 graus 1955 i Rio, zona norte 1957, i es convertí en un dels puntals del moviment amb Vidas secas 1963, films molt influïts pel neorealisme italià Exiliat durant quatre anys, realitzà després O alienista 1967, Azyllo muito louco 1970, O amuleto de Ogum 1974, Tenda dos milagres 1977, Millonario e ze rico na estrada da vida 1980, Memórias do cárcere 1984, premiat a Canes, Jubiabá  1986, A terceira margem do rio 1994, Brasília 18% 2006 i el documental A luz do Tom , entre una…

Debutà en cinema el 1934, amb La cieca di Sorrento, i la seva primera pellícula relativament important fou Teresa Venerdì 1941, però donà la seva dimensió artística amb motiu de la desclosa del neorealisme Roma, città aperta 1945, Il bandito 1946, L’amore 1947, L’onorevole Angelina 1947, premiada a Venècia, Bellissima 1951, Siamo donne 1953, Nella città l’inferno 1959 Rebé l’Oscar a la millor interpretació femenina per The Rose Tattoo 1955, i treballà a Le carrosse d’or 1952, Mamma Roma 1962 i The Secret of Santa Vittoria 1968 Personificà un tipus de dona popular —amb l’accent i el caràcter…

Treballà com a periodista i com a autor dramàtic en una tendència que anomenà imaginista Traduí Balázs, Pudovkin i Eisenstein i estudià especialment el cinema soviètic revolucionari Des del 1937 professà al Centro Sperimentale di Cinematografia, de Roma, del qual fou director l’any 1946, així com de la revista “Bianco e Nero” 1945-48, i exercí la crítica a “L’Unità” fins el 1947 Fou un dels promotors del neorealisme La seva teoria, recollida a Film soggetto e sceneggiatura 1939, Problemi del film, amb Luigi Chiarini, Il cinema e l’uomo moderno 1949 i Poesia del film 1955,…