Resultats de la cerca

Educat a París, el 1964 fundà una productora, amb la qual dirigí More 1969, La vallée 1971, el documental General Idi Amin Dada 1974 i Tricheurs 1983 Installat als EUA, ha dirigit Barfly 1987, Single White Female 1992, Desperate Mesures 1998, Our Lady of the Assassins 2001, Murder by Numbers 2002 i Inju, la bête dans l’ombre 2008, a més dels documentals Koko, le gorille qui parle 1978, The Charles Bukowski Tapes 1985 i L’Avocat de la terreur 2007

Format al British Film Institute de Londres i a la televisió suïssa, fou un dels capdavanters del “nou cinema” suís El seus films, com ara L’invitation 1973,  Pas si méchant que ça 1974, La dentellière 1977, premiat a Canes,  La provinciale 1980 i La mort de Mario Ricci 1982 reflecteixen una minuciosa observació de la realitat social del seu país Posteriorment rodà Orfeo 1985, adaptació de l’òpera de Claudio Monteverdi, la faula Si le soleil ne revenait pas 1987, L’ombre 1992, on retorna a la crítica social del seu país, Le dernier été 1997, una història d’antisemitisme a partir…

Redactor de Cahiers du Cinéma  1961-78, revista de la qual fou redactor en cap 1966-71, dirigí programes cinematogràfics per a la televisió abans de rodar el documental Les deux marsellaises 1968, al qual seguiren, entre d’altres, La Cecilia 1975, Carnets de bal 1980, L’ombre rouge 1981, La campagne de Provence 1992, Marseille contre Marseille 1996,  Jeux de rôles a Carpentras 1998, Durruti, portrait d’un anarchiste 2000,  Nos deux marseillaises 2001 i  Rêves de France à Marseille  2003, tots sobre temes socials i polítics Fora d’aquest gènere rodà  Le bal d’Irène 1986,  Jeune…

S’inicià els anys vint com a actor de repartiment, i el 1931 dirigí la seva primera producció, el documental experimental Douro, Faina Fluvial El 1942 dirigí el primer llargmetratge, Aniki-Bobó 1942, sobre els infants del carrer, d’acusades coincidències amb el neorealisme que començava a gestar-se a Itàlia Mal vist per la dictadura salazarista, pràcticament suspengué la seva obra cinematogràfica durant tres dècades, en què visqué d’una explotació agrícola Els anys finals del règim reprengué la realització cinematogràfica amb una sèrie de drames sobre amors frustrats O Passado e o presente…

Estudià dansa i art dramàtic i debutà en el cinema el 1974 amb No matarás de C Fernández Ardavín Ha protagonitzat films notables, on ha posat en relleu una gran sensibilitat i profunditat dramàtica, i sobretot a partir dels anys vuitanta la seva gran projecció l’ha portat a alternar interpretacions en produccions espanyoles i internacionals De la seva abundant filmografia hom pot esmentar Las largas vacaciones del 36 1976 de J Camino, La ciutat cremada 1975-76 d’A Ribas, Camada negra 1977 de M Gutiérrez Aragón, Los restos del naufragio 1978 de R Franco, Cet obscur objet du désir 1978 de L…

Estudià magisteri i exercí de mestra, feina que compaginà amb estudis a l’Institut del Teatre 1970-73 Cofundadora i actriu d’ Els Comediants 1971, el 1976 passà a formar part de la companyia del Teatre Lliure , on treballà durant 10 anys sota la direcció de Fabià Puigserver, actuant en la majoria dels muntatges Després ha continuat la seva carrera sense una vinculació estable D’entre les nombroses obres que ha interpretat es poden esmentar Elsa Schneider 1989, de Sergi Belbel, dirigida per Ramon Simó el monòleg No havies d’haver vingut 1991, de Feliu Formosa Desig 1991, de Josep Maria Benet i…

Amb uns precedents gairebé inexistents, el cinema suís nasqué el 1958, que el govern adoptà mesures per a promoure la cinematografia autòctona, les quals permeteren l’eclosió els primers anys seixanta d’una generació de cineastes francòfons anomenada Grup dels 5 Alain Tanner, Claude Goretta, Michel Soutter, Jean Louis Roy i Jacques Lagrange, amb una producció molt influïda per llur bagatge televisiu A la zona germanòfona privà la tradició documentalista Walter Murti, Richard Dindo, que s’acompanyà d’un cinema de ficció de connotacions brechtianes Thomas Koerfer, o operístiques Daniel Schmidt…