Resultats de la cerca

Vida Collaborador ocasional d’"Arte y Cinematografía" i format en cineclubs a Catalunya, portà aquesta experiència a Colòmbia després de la guerra civil, on muntà força sessions i fundà amb Gabriel García Márquez la Filmoteca Nacional Després es traslladà a Mèxic, on treballà professionalment d’editor i distribuïdor de llibres Formà part del grup cinèfil Nuevo Cine, i feu d’administrador i difusor de la seva revista homònima 1960 D’altra banda, feu d’extra en el film Napoleó 1925-26, Abel Gance, i a Mèxic feu de l’amo del billar a En este pueblo no hay ladrones 1964, Alberto Isaac, sobre un…

Porta una peça que fa un soroll característic que serveix de referència a la sincronia del so

Seguidor al principi del realisme poètic, realitzà films de qualitat, com La Bandera 1935, La belle équipe 1936, Pépé, le Moko 1937 i Carnet de bal 1937, premiat al festival de Venècia Després del 1940, el seu nivell de creació baixà considerablement, malgrat l’èxit de Don Camillo 1952

En un principi els premis eren concedits per les votacions d’un jurat, compost per crítics cinematogràfics, i els oients de RNE, encara que des de fa uns anys solament participen en els vots els crítics El premi consisteix en una petita escultura de ferro dissenyada per Lluís Terricabras i Moleres

Si en un principi creà l’arquetip de noia lliure i independent Pretty Ladies , 1925 The Taxi Dancer , 1926, més tard s’imposà com a dona de caràcter Chained , 1934 Mildred Pierce , gràcies a la qual guanyà l’Oscar d’interpretació el 1945 Johnny Guitar, 1954 What ever Happened to Baby Jane , 1962, etc

Pintor en un principi, el seu profund coneixement dels sentiments humans i el seu lirisme el situen, amb un estil completament diferent, al costat dels grans mestres del cinema soviètic del seu temps Eisenstein i Pudovkin Entre les seves pellícules destaquen Zvenigora 1928, Arsenal 1929, Zeml’a ‘La terra’, 1930, Ṥč ors 1939, Mičurin 1948 i Poema o more ‘Poema del mar’, 1955-58, juntament amb la seva muller

Vida Amb els títols d’enginyer industrial i de direcció i administrració d’empreses per ESADE, es diplomà en acústica i electroacústica a l’Universitat de Surrey, Anglaterra Collaborà com a crític musical en "Fotogramas" i "La Vanguardia" i fou membre fundador del Jubilee Jazz Club Treballà per a Fono España de Madrid el 1963, i fundà a Barcelona els Estudis Carbonell Centre Integral de So, dels quals en fou gerent i director tècnic Al principi només gravà música i falques radiofòniques, i fou un dels primers que emprà multipistes en publicitat El seu prestigi en aquest terreny…

Tot i que en un principi es revelà com un realitzador polèmic — Crossfire 1947, Give Us this Day 1949—, després de la depuració maccarthista esdevingué un dels professionals més comercials de Hollywood Broken Lance 1954, Caine Mutiny 1954, Raintree Country 1957, The Youngs Lions 1958, Warlock 1959, A Walk on the Wild Side 1962, The Mirage 1965, premi del festival de Sant Sebastià, Shalako 1967 i He is My Brother 1976, l’última pellícula que dirigí Fou també autor d’unes memòries Odd Man Out A Memoir of the Hollywood Ten 1955

Compaginà la seva professió de model publicitària amb petites intervencions en diversos films al principi dels vuitanta Les seves primeres pellícules com a protagonista són, entre d’altres, King Solomon's Mines 1985 i Allan Quatermain and the Lost City of Gold 1987 Es convertí en el sex-symbol femení dels noranta arran de l’èxit de Basic Instinct 1992 Entre els seus treballs posteriors destaquen Last Action Hero 1993, Diabolique 1995, Last Dance 1996, Sphere 1998, The Mighty 1998, Gloria 1999, The Muse 1999, Simpatico 1999, Beautiful Joe 2000, Cold Creek Manor 2003, A Different…

A principi del 1939 s’exilià a França, i després a Mèxic amb el seu pare Avellí Artís i Balaguer , i els seus germans Rosa i Avellí Exercí d’inspector d’obres de l’Estat, obrí la botiga de venda i restauració Arte Sacro, feu d’interiorista i construí algun cinema Ensinistrat pel seu germà Tísner, el substituí als Estudios América com a escenògraf cinematogràfic durant el període 1957-66, i intervingué en prop de dues-centes produccions rutinàries o seriades, que signava sempre amb l’ambigua denominació Escenografía A Artís-Gener Després abandonà aquest ofici i recuperà el de…