Resultats de la cerca
Es mostren 2174 resultats
nihilisme
Filosofia
Doctrina que nega radicalment la possibilitat del coneixement.
El corrent nihilista, dogmatització de l’escepticisme i vinculat sovint amb el pessimisme, es caracteritza per una actitud negativa i anihiladora respecte a tot En la seva dimensió pràctica suposa una desvaloració dels valors superiors Segons Nietzsche el nihilisme és la conseqüència de la interpretació de l’existència donada per l’Europa cristiana i moderna Destacats representants del nihilisme rus són Bakunin, segons el qual només la destrucció és creadora, i DIPisarev 1840-68
neotomisme
Filosofia
Corrent filosòfic, el més vigorós dintre la neoescolàstica, tant des de l’inici, amb Sanseverino, Liberatore, Kleutgen, Zigliara, etc, com posteriorment, amb Mercier, Cathrein, Garrigou-Lagrange, Rousselot, Ramírez, Sertillanges, Geiger, Stein, Chenu, Lotz, Bocheński, Pieper i, sobretot, J.Maritain i Gilson.
neorealisme
Filosofia
Doctrina propugnada per un grup de filòsofs nord-americans reunit entorn de W.P.Montague l’any 1912 per afrontar l’idealisme hegelià i el pragmatisme.
El coneixement no és subjectiu, ateny la realitat, la qual és constituïda per un conjunt d’entitats simples relacionades entre elles diversament El “realisme crític” de Whithead i de Santayana desenvolupà àmpliament aquesta concepció
neopositivisme
Filosofia
Nom genèric donat al pensament elaborat per un conjunt de filòsofs que, entroncats remotament amb Hume i amb Comte, recullen les aportacions de Mach, de Frege, de la logicomatemàtica de Russell i Whithead, i de Wittgenstein.
A part les escoles de Berlín Reichenbach i de Münster Scholz i dels independents BEMoore i Popper, el nucli més destacat fou el cercle de Viena Schlick, Carnap, Neurath, Feigl, Kraft, etc, defensor d’una filosofia —el positivisme lògic— entesa, d’una banda, com a denúncia de les pseudoproposicions metafísiques —només vàlides emotivament—, i de l’altra, com a anàlisi de les proposicions de les ciències positives —veritables en tant que empíricament “verificables"— i de les…
neoplatonisme
Filosofia
Doctrina filosòfica que assolí el desenvolupament màxim als segles II-IV dC.
En la seva història hom distingeix tres èpoques la romana, representada per Plotí 204-270 i el seu deixeble i editor Porfiri la síria, a la qual pertanyen Jàmbic i Julià l’Apòstata i l’atenesa, centrada en les figures de Procle i Damasci Plotí, considerat el fundador de l’escola, presentà sempre el seu ensenyament com un comentari a la doctrina de Plató però, a través de les seves refutacions, exegesis o correccions, estructurà un pensament que era alhora una prolongació del platonisme i una creació autènticament seva La preocupació religiosa, que a partir del segle I aC es féu com més va més…
neopitagorisme
Filosofia
Moviment filosoficoreligiós que florí a Alexandria (del sI aC al II dC).
La influència del pensament pitagòric fou notable a Roma durant el sI aC Hom pot reconèixer elements pitagòrics, barrejats amb altres tendències, a l’obra de Varró i, possiblement, a la de Nigidi Fígul Durant el sI dC el seu representant més important fou Apollini de Tíana Al s III dC hom troba l’obra del Pseudo-Hermes Trismegist hermetisme Es relacionen amb el neopitagorisme les posicions platonitzants de Plutarc de Queronea sI dC, d’Apuleu i de Numeni d’Apamea s II dC aquest últim és considerat un precursor dels neoplatònics Les característiques principals del neopitagorisme són la creença…
neokantisme
Filosofia
Corrent filosòfic del kantisme que, sota el lema de ‘‘retorn a Kant‘ (segons l’expressió d’O. Liebmann), sorgí a mitjan segle XIX i ha durat fins al segle XX.
Els seus representants principals són, a Alemanya, A Lange, H Hemolz, A Riehl, les escoles de Marburg H Cohen, P Natorp, E Cassirer i de Baden W Windelband, H Rickert, B Bauch, els relativistes G Simmel, J Volkelt i E Troeltsch i l’empiriocriticisme de R Avenarius i E Mach a França, Ch Renouvier, AA Cournot i els anomenats “crítics de la ciència” J Lachelier, E Boutroux, H Poincaré, P Duhem a Anglaterra, FH Bradley i B Bosanquet i a Itàlia, R Cantoni i A Chiappelli en aquests dos darrers països sempre tingué un caràcter més idealista
neohegelianisme
Filosofia
Moviment filosòfic estès, a la darreria del segle XIX i l’inici del segle XX, sobretot a Anglaterra (F.H. Bradley) i a Itàlia (B. Croce i G. Gentile), el qual suposà un retorn a Hegel, interpretat primordialment com a pensador romàntic.
Cal distingir el neohegelianisme de l’anomenada Renaissance de Hegel, moviment centrat en la Fenomenologia de l’esperit hegelianisme
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 69
- 70
- 71
- 72
- 73
- 74
- 75
- 76
- 77
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina