Resultats de la cerca
Es mostren 2173 resultats
sensació
Filosofia
Psicologia
Impressió causada en el subjecte mitjançant els sentits.
Com a moment primari del procés cognoscitiu, diferent del de la percepció, bé que sovint identificat amb ell, la sensació mai no es dóna en l’home independentment d’aquesta percepció i és alhora ordenat a la mateixa aprehensió intellectual coneixement 2 2 Objecte, en Kant, de l’anomenada estètica transcendental entès el terme estètica en el seu sentit etimològic d' aisthánomai , ‘sentir’, el fet que aquesta sigui una part de la Crítica de la raó pura i, a més, tingui en el temps com a forma pura de la intuïció un vincle inqüestionable amb l' analítica transcendental o exposició de les…
raons seminals
Filosofia
Gèrmens, continguts en l’esperit còsmic (estoïcisme) o en l’ànima del món (plotinisme), en virtut i per causa dels quals esdevenen les coses (l’esdevingut, el que esdevé i el que esdevindrà), que són, doncs, llur manifestació o desenvolupament.
La concepció estoica del món com a sotmès a un ordre seminal —en virtut del qual hom pot parlar d’un cert determinisme o fatalisme, bé que de caràcter orgànic i no simplement mecanicista—, reassumida per Plotí —per al qual, a diferència dels estoics, les coses esdevingudes són diferents del que eren com a raons seminals—, perdurà també, corresponentment modificada, en el pensament filosoficoteològic del cristianisme medieval, com és palès sobretot en Agustí d’Hipona Per a aquest, tanmateix, el sentit de les raons seminals no correspon a una interpretació dinàmica i evolucionista del món Déu…
secularisme
Filosofia
Tendència a ignorar o a negar els principis de la fe i la religió en la interpretació del món i de l’existència.
saviesa
Filosofia
Religió
Àmbit superior de la realitat, sovint hipostasiat i àdhuc personificat, corresponent al que hom pot anomenar raó o logos del cosmos, ànima del món o àdhuc esperit (és a dir: l’element misteriós que intervé, tot donant-li sentit, en la creació de l’univers per Déu).
En aquesta darrera línia la tradició cristiana ha identificat la saviesa veterotestamentària tant amb l’Esperit Sant com, sobretot, amb el mateix Verb o Fill de Déu Logos En l’especulació sobre la saviesa en connexió amb Déu la teologia russa moderna ha obert noves perspectives sofiologia, no sense polèmiques
saviesa
Filosofia
Religió
Coneixement superior, de caràcter no solament teoricoespeculatiu, ans també practicomoral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l’home en ell.
Bé que en Plató i Aristòtil —i sobretot en aquest— hom pot trobar una accentuació del caràcter teòric de la saviesa, mentre que en les filosofies hellenístiques, i més particularment en l’estoïcisme, n'és subratllat l’aspecte pràctic, tanmateix aquestes respectives accentuacions mai no signifiquen l’exclusió de l’altre aspecte Aquest caràcter teoricopràctic de la saviesa és sovint acompanyat —com és discernible ja en Plató i entre els estoics i és palès explícitament en Filó d’Alexandria, Plotí i el neoplatonisme— d’una connotació religiosa, la qual és fonamental, així mateix, en el corrent…
temptació
Filosofia
Religió
Amb valor subjectiu, estat del qui experimenta l’atracció d’una conducta que contrasta amb els ideals de la pròpia convicció moral o religiosa.
Tots els sistemes ètics i religiosos consideren que no és pecat de sentir temptacions, sinó únicament de consentir-hi fins al punt que els evangelis narren les temptacions de Crist, i la tradició cristiana, reflectida en l’art, recorda especialment les de sant Antoni
temptació
Filosofia
Religió
Prova a la qual és sotmès l’ésser lliure per a conèixer la capacitat de regir-se per la llei moral o religiosa.
temps
Filosofia
Psicologia
Concepte genèric, irreductible a qualsevol altre i, com a tal, no susceptible de definició, al qual hom remet sempre, en referir-se als esdeveniments, als processos i a la successió de les coses i a la duració mateixa del real, en virtut de la consciència de la pròpia permanència i de la diferència que hom hi experimenta entre el que és i el que (objecte ja del record) ha estat.
Imaginable com a línia o figura unidimensional ininterrompuda, bé que formada d’infinits punts contigus, els límits de la qual van creixent contínuament, com prolongant-la sense fi i allunyant aquests extrems d’un mateix, el temps és concebut com a referència pretesament “absoluta” amb relació a la qual hom ordena la pròpia experiència i els continguts d’aquesta relatius a la realitat sencera tant pel que fa al que precedeix com respecte al que pot venir tanmateix, la mesura o determinació concreta del temps és feta a partir de dades convencionals corresponents a realitats que, per definició…
temporalitat
Filosofia
Amb relació a l’home, estructura ontologicoexistencial de l’ésser humà en virtut de la qual el caràcter temporal d’aquest es fa consciència del temps i, així, obre la persona al futur, per tal com la vincula a un passat; entre aquests dos moments hi ha el seu present.
Subratllada ja des de Kant, la temporalitat ha assolit el paper de gran categoria filosòfica al s XX, sobretot en l’existencialisme heideggerià