Resultats de la cerca

En contraposició a l'existència, l’essència ha estat interpretada per la tradició filosòfica occidental com a principi metafísic constitutiu del real, en el sentit que —a diferència de l’ésser diví, en què l’essència s’identifica amb l’existir— en l’ésser creat essència quidditas i existència esse es distingeixen, sia amb distinció real Bonaventura, Albert Magne, Tomàs d’Aquino, Gaietà, Fonseca, els conimbricenses i els neotomistes, amb distinció formal Duns Escot i escola escotista o amb distinció de raó amb fonament real Suárez i els seus seguidors neguen tota distinció, o la redueixen…

La reflexió dels antics filòsofs grecs sobre l’espai anà lligada, inicialment, a l’oposició que hom feia entre el ple pléon i el buit kénon , i hom pot polaritzar llurs posicions en les representades per Parmènides el qual, en negar l’existència del no-res, havia de negar la del buit i per Demòcrit que n'afirmava l’existència per tal de justificar la possibilitat del moviment Plató definí l’espai com l’habitacle de les coses creades, i Aristòtil com el lloc on les coses en són particularitzacions Posteriorment hom adoptà una idea relacional de l’espai Teofrast el definia mitjançant la…

L’esoterisme fou practicat dins les comunitats filosòfiques a Grècia, i hom el troba també en les religions primitives N'és un exemple, en el cristianisme primitiu, la disciplina de l'arcà

El problema de l’esdevenir, estretament lligat al de l’ésser, fou plantejat per la filosofia presocràtica per tal de fonamentar i explicar la possibilitat del canvi, sobretot el de tipus substancial, i es polaritzà entorn d’Heràclit, que explicà la realitat com a pur esdevenir, i de Parmènides, per a qui l’ésser resta sempre immòbil i inalterable i l’esdevenir no és sinó aparença Aristòtil cercà de reconciliar ambdues posicions mitjançant els dos parells conceptuals de matèria i forma i de potència i acte L’escolàstica recollí la doctrina aristotèlica i donà per resolt el problema Hegel…

En són trets característics la univocitat de l’ésser, la individualitat hecceïtat , la diferenciació formal, el realisme metafísic, el voluntarisme i l’intuïcionisme psicològic Fou declarat doctrina oficial de l’orde franciscà el 1593 En són els principals representants medievals l’aragonès Antonio Andreas ~1280-1320, que fou el més fidel, doctrinalment, dels deixebles de Duns Escot a París i l’autor de l' Expositio in metaphysicam , atribuïda durant molt de temps al mateix Duns Escot, i els anglesos Walter Burleigh -1343 i Thomas Bradwardine ~1290-1349 Als Països Catalans, l’escotisme fou…

Representa una reacció, més sentimental que filosòfica, contra les conseqüències del sensisme de Locke, de la cosmologia de Berkeley i de l’escepticisme de Hume Té per norma suprema el common sense ‘sentit comú’, i els seus temes se centren en la gnoseologia i la moral En són els representants més destacats Thomas Reid, James Beattie, Dugald Stewart i James Oswald L’escola influí, als Països Catalans, en pensadors com Ramon Martí d’Eixalà, Francesc Xavier Llorens i Barba i Jaume Balmes

L’escepticisme sorgí davant la varietat i contrarietat d’opinions sobre els mateixos problemes i com a reacció enfront del dogmatisme Des d’un punt de vista pràctic, representa una negativa a adherir-se a qualsevol opinió determinada i comporta l’adopció, com a única actitud, de l' epokhé L’escepticisme, com a doctrina, fou sistematitzat per primera vegada per Pirró d’Elis, i Arcesilau de Pítana, cap de l’Acadèmia, l’introduí en el platonisme Li donaren de nou un fort impuls Montaigne, al Renaixement, i més tard Hume i Kant

La noció d’error depèn, dins cada escola, del propi criteri de veritat