Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
fal·libilisme
Filosofia
Doctrina que, contra la pretensió d’infal·libilitat de certs científics o filòsofs, estableix el caràcter fal·lible de totes les proposicions humanes.
No sols les que depenen de mesures concretes sobre el real o les que enuncien hipòtesis i interpretacions que alludeixen a realitats en principi incomprovables, sinó també les mateixes proposicions matemàtiques Segons Charles SPeirce, capdavanter del fallibilisme al qual donà el nom, aquest es dedueix alhora de la limitació del coneixement humà i del creixement i l’evolució incessants de la realitat
deure
Filosofia
Religió
Obligació moral, tant en el sentit del seu contingut concret com en el de l’imperatiu que la determina.
La diferència existent entre l’ordre del deure i l’ordre de l’ésser d’allò que és, de la factivitat, etc és expressada pel mateix llenguatge, en distingir l’imperatiu forma prescriptiva de l’indicatiu constatació de fets i en relacionar sovint la forma imperativa amb la del subjuntiu, com a expressió desiderativooptativa D’altra banda, la relació existent entre ambdós ordres pot ésser subratllada o bé minvada segons que sigui la concepció —més objectivista o més subjectivista— que hom té de l’ordre moral i dels valors D’una manera equivalent, en parlar del deure hom pot donar primacia al bé…
forma
Filosofia
Principi ordenador, constitutiu o determinat de la realitat, descobert per la ment.
El concepte brollà com a mitjà de comprensió de l’ésser de les coses, de llur unitat i multiplicitat i de llur permanència i moviment Per a Plató, la forma eîdos , l’ésser constitutiu de les coses, resta fora d’elles, en el regne de les idees universals de les quals els objectes són còpies o reflexos, i és percebuda per l’enteniment Aristòtil, d’altra banda, dedueix, enfront del problema de l’esdevenir, que l’ésser sensible es compon, com a elements constitutius, de la matèria, o substrat, i la forma eîdos, morfé , determinant, ambdós inseparables el real és el compost d’…
Parmènides
Filosofia
Filòsof grec de l’escola d'Elea.
Influït pel monisme religiós de Xenòfanes de Colofó , el seu poema Sobre la Natura ~500 aC, del qual són coneguts 154 fragments, a diferència dels físics jònics i dels pitagòrics, accedeix al nivell ‘ontològic’ tot admetent un principi constitutiu de la realitat, en defuig la caracterització com aigua o aire, etc per descriure'n els trets més generals i profunds, descoberts apriorísticament per la sola raó Influït per la Teogonia d’Hesíode, en la introducció —allegòrica— la veritat hi és encara presentada més aviat com una revelació divina que com el fruit d’un esforç personal Immediatament,…
Ramon Sibiuda

Ramon Sibiuda
© Fototeca.cat
Filosofia
Filòsof.
La seva catalanitat es dedueix del seu cognom i dels pocs rastres que el català literari del seu temps ha deixat en la seva única obra coneguda Fou mestre en arts, en medicina i en teologia, i llicenciat en dret canònic, encara que no consta on estudià Professà les arts i la teologia a l’estudi general de Tolosa Llenguadoc És autor de Scientia libri creaturarum seu nature seu liber de homine , extractada pel cartoixà való Pierre Dorlant sota el títol Viola Animae 1499 i refosa per Joan Amós Commeni amb el títol d' Oculus fidei 1661 Cal cercar l’origen de la seva filosofia, més…
ciència
ciència Portada de la primera edició de l’obra De humani corporis fabrica d’Andreas Vesalius (1543)
© Fototeca.cat
Filosofia
Conjunt de coneixements i l’activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen, formalment, per la intersubjectivitat, i, pràcticament, per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.
En sentit estricte, el coneixement és el saber conscient i capaç d’ésser comunicat i discutit, i hom en dirà que és intersubjectiu si totes les persones preparades adequadament en comprenen la formulació de la mateixa manera, és a dir, si són capaces d’efectuar les operacions que permeten d’establir si la formulació d’aquest coneixement és vera o falsa, prenent com a criteri de validesa l’adequació amb la realitat La ciència, com tota activitat humana, és una resposta de l’home als problemes que la natura li planteja a l’hora de satisfer les seves necessitats La finalitat de la ciència és…