Resultats de la cerca

Com a doctrina fou iniciat per Ch S Peirce, membre, juntament amb W James, del Metaphysical Club de Boston 1872-74 La collaboració d’ambdós i de F C S Schiller en la revista Leonardo 1903-07 féu cristallitzar l’anomenat pragmatisme italià M Calderoni, el jove G Papini i G Vailatti Bé que Peirce intentà de distingir la seva doctrina pragmatisme lògic de les modalitats que aquesta adoptà en James pragmatisme ètic i religiós i Schiller pragmatisme anomenat humanista, amb importants dosis d’irracionalitat i voluntarisme, tanmateix les dues darreres variants no foren sinó aplicació de la primera…

Difícil de diferenciar actualment de la sociologia i antropologia culturals, la reflexió filosòfica sobre la cultura comença pròpiament amb el Romanticisme i té en Hegel el primer representant destacat A Grècia el tema ja havia estat tractat, en certa manera, en contraposar els estoics, per exemple, cultura i natura però hom emprava ambdós termes en un sentit que no respon a l’ús modern, segons el qual la cultura és el procés i el resultat de la transformació que l’activitat humana opera sobre la natura des del treball i la tècnica fins a les arts, ideologies i realitzacions…

Objecte de discussió filosòfica per tal com hauria d’ésser negada en virtut dels canvis que la noció de natura humana ha sofert al llarg del temps, la llei natural ha estat pràcticament identificada amb la llei divina com ha fet, per exemple, el catolicisme tradicional, enfront del protestantisme més radical o amb la llei moral com ho han fet diversos pensadors, per tal de diferenciar-la del que hom anomena lleis de la natura Bé que sovint la defensa de la llei natural ha equivalgut al manteniment d’un ordre social o polític determinats o d’una reglamentació moral derivada d’…

És vista des d’una perspectiva ètica com a seu i fonament de la conducta moral i de la qual hom ha fet àdhuc en una interpretació metafisicovoluntarista del món principi darrer i absolut de la realitat Psicològicament, per exemple, la voluntat sol ésser entesa com a integrada per un primer moment de reflexió sobre el fet i l’objecte de l’acció, amb una corresponent deliberació sobre el camí a seguir o els mitjans de què hom s’ha de servir, seguida del moment de l’elecció del camí o dels mitjans concrets i del de la realització final de l’acció abans dita També psicològicament, d’altra banda,…

Bé que Aristòtil, la font més valuosa que hom posseeix avui sobre el pitagorisme, es limità a fer-ne una exposició global, recentment hom ha intentat d’establir-hi diversos períodes històrics i de diferenciar-ne algunes figures més destacades Pel que fa al desenvolupament històric del pitagorisme, hom pot distingir entre l’època anterior i la posterior a les aportacions eleàtiques de Parmènides i Zenó, així com l’etapa més tardana, que hom coneix com a neopitagorisme sobre aquesta qüestió respecte cal esmentar també l’any 440 aC, que una segona revolta antipitagòrica a Crotona…

Les cosmologies construïdes en el decurs del temps han estat reflex de l’ambient fisiconatural i sociocultural del lloc i del moment en què sorgiren Però d’aquesta simple projecció d’experiències quotidianes, com és el cas de les cosmologies primitives, hom ha passat a les construccions metafísiques dels filòsofs i als complicats models matemàtics de la ciència actual A l’Occident la cosmologia és reduïda actualment a una branca de l’astronomia cosmologia , i torna a relacionar, per una necessitat intrínseca al propi discurs científic, el que és l’estat actual de l’Univers objecte d’estudi…

Objectes sempre de culte, tots són expressió —generalment personificada— del misteri de l’existència viscut per l’home o d’allò que per a l’home, al llarg del temps, resta inexplicable des d’una perspectiva immediata forces de la natura i de la vida, esdeveniments de la història i del destí de les persones, origen i fi del món i de l’home, etc El caràcter genèric del terme, susceptible de les més diferents i àdhuc contraposades significacions, és ja expressió de la impossibilitat de definir, segons un únic concepte clar i determinat, l’essència del que hom anomena Déu , i, en parlar-ne, cal…