Resultats de la cerca

Té el seu precedent en la noció de ορμἠ, emprada per Aristòtil per a designar aquelles accions que corresponen a un impuls natural, i pels estoics, que la conceptuaren com la capacitat d’esforçar-se o l’impuls generat en la consecució d’un objectiu En la filosofia moderna, tingué un cert relleu en alguns filòsofs d’importància Així, Hobbes l’utilitzà en un sentit mecànic, tot definint-lo com un moviment que es dóna en l’espai i en el temps, mesurable i que en l’home és determinat per la voluntat En Spinoza, constitueix l’esforç del real per a perseverar en l’ésser En els cossos inanimats…

La filosofia i la física, fins a la darreria del segle XIX, pretenien de definir la matèria per les seves qualitats essencials, les quals d’antuvi consistien en l’extensió, la impenetrabilitat i la inèrcia Al segle XVIII certs pensadors, principalment els enciclopedistes francesos, hi afegiren la mobilitat, la pesantor i la “força activa” l’elèctrica, per exemple, però ja Buffon objectava que la matèria pot tenir moltes altres qualitats generals per descobrir La tendència reductora del racionalisme i del positivisme, però, ha mantingut fins al segle XX la identificació de la matèria amb la…