Resultats de la cerca

Hom distingeix tres períodes dins l’estoïcisme l’estoïcisme primitiu segle III aC, representat per Zenó de Cítium, Cleantes i Crisip, que consisteix en una doctrina de base materialista que combina les línies generals dels cínics i d’Heràclit, tracta sobretot de física i lògica i es caracteritza pel dogmatisme, representat bàsicament per Crisip l’estoïcisme mitjà segle II-I aC, representat per Paneci i Posidoni, que incorpora elements platònics, abandona gradualment el materialisme i aborda preferentment temes morals i l’estoïcisme nou s I,…

Estudià a Alexandria i, establert a Rodes 101 aC, hi obrí una escola en què foren conreades sobretot la geografia, la física, les matemàtiques i l’antropologia Representant de l’anomenat estoïcisme mitjà, juntament amb el seu mestre Paneci 185-110 aC, heretà d’aquest tendències enciclopèdiques i sincretistes a la barreja d’estoïcisme, platonisme i aristotelisme, hi afegí elements heraclitians, tot concebent el real com a oposició harmònica de contraris en evolució, tant ascendent com descendent, i tipificant en el foc el caràcter dinàmic del procés còsmic Bé que per…

Hom els anomenava estoics gr στωικοί, és a dir, “els de l’estoa”, i llur doctrina, estoïcisme

En l’estoïcisme i d’altres escoles, virtut suprema del savi per la qual aconsegueix la indiferència respecte als mòbils externs, que li dóna la serenitat de l’ànima

Fou un dels principals representants de l’ estoïcisme primitiu i deixeble de Zenó de Cítion, el qual ell succeí en la direcció de l’escola De les moltes obres que se li atribueixen, es conserva un Himne a Zeus

Escolarca de l’Acadèmia platònica, la dirigí, després de Crates, en el període anomenat Acadèmia mitjana o segona Acadèmia Representà la introducció a l’Acadèmia d’un escepticisme moderat, que refusà la teoria del coneixement, tant de l’estoïcisme com del pirronisme

Transformà l’estoïcisme en una doctrina moral, capaç de dictar a l’home regles pràctiques de conducta sense pretendre de fonamentar-les teòricament El seu ideal és de viure conforme a la natura l’impassible és feliç, lliure, totpoderós i perfecte Escriví Diatribaí ‘Dissertacions’ i un Enquiridió

Fou deixeble a Atenes de Diògenes de Babilònia Exercí una àmplia influència en el cercle polític de Publi Escipió Emilià, a Roma 144-129, succeí Antípater com a cap de l’escola estoica d’Atenes, on visqué fins a la mort El seu pensament té una doble dimensió adaptació a l’estoïcisme d’alguns trets de les filosofies platònica i aristotèlica, i teorització de la moral republicana de Roma, superant els esquemes tradicionals Hom conserva només fragments dels seus escrits

La noció de felicitat ha desenvolupat un paper en la història de l’ètica sobretot entre les morals antigues que hom pot caracteritzar com a eudemonistes, fins al punt que les doctrines filosòfiques han estat configurades segons la manera com cadascuna creia que hom podia aconseguir la felicitat Així, segons l’hedonisme i l’epicureisme, hom l’aconsegueix mitjançant el plaer segons Sòcrates, Plató i Aristòtil, mitjançant la raó segons l’estoïcisme, mitjançant el domini del dolor i de les passions segons el cristianisme, mitjançant el sacrifici i la caritat etc