Resultats de la cerca

Professor a les universitats de Friburg 1894-1916 i Heidelberg, on succeí Windelband, capdavanter de l’escola de Baden, propugnava, com aquesta, una filosofia dels valors entesa des del neokantisme la ciència, l’ètica, l’estètica, etc , són l’afirmació objectiva per la “Consciència en general” d’un “regne de valors”, jerarquitzat, que s’imposa per ell mateix i que alhora reclama la seva realització concreta afirmava, així mateix, que les “ciències culturals” —per exemple, la història— no són menys científiques que les “ciències naturals”, car assoleixen la universalitat en considerar només…

Professor a Zuric, Göttingen, Heidelberg i Berlín, el punt de partida de la seva filosofia és l’aplicació de la lògica a camps del pensament no directament relacionats amb el coneixement, com són les emocions i la voluntat Construí un sistema dualista que exposà a Psychologie des emotionalen Denkens ‘Psicologia del pensament emocional’, 1908, An den Grenzen der Philosophie ‘Als límits de la filosofia’, 1909 i Philosophie der Wirklichkeit ‘Filosofia de la realitat’, 1926-35

Estudiós de la lògica matemàtica i professor a Breslau 1917-19, a Kiel i, des del 1928, a Münster, hi fundà el que ha esdevingut un dels principals centres d’investigació lògica Oposat al vitalisme i a l’irracionalisme, proposà una metafísica fonamentada en la lògica per tal com aquesta té en compte les qüestions d’ordre ontològic i és l’única capaç de desenvolupar una metafísica científica mathesis universalis que investigui els mons possibles La seva obra ha estat reunida a Mathesis Universalis 1961

Cercà el fonament de les ciències a la Bíblia i profetitzà la realització pròxima del regne de Déu a la terra Important representant del lullisme renaixentista alemany, interpretà l’art de Lull com l’instrument idoni per a arribar al saber universal, finalitat que es proposà en diverses obres de caire enciclopèdic Exposà les seves doctrines sobre Lull, fonamentalment a Clavis artis lullianae et verae logices 1609

Amic de Diderot, el seu saló fou lloc de reunió d’enciclopedistes Escriví articles de física i de química a l' Enciclopèdia i tractats filosòfics Le christianisme dévoilé 1761, Le système de la nature 1770

Fill de jueus emigrats el 1933 de Palestina a França Acabada la Segona Guerra Mundial durant la qual perdé el seu pare i visqué amagat, estudià filosofia a l'École Normale Supérieure de Fontenay-Saint-Cloud i obtingué l’ agrégation títol que a França permet exercir l’ensenyament el 1961 A mitjan dècada dels anys seixanta fou ajudant de Raymond Aron , el liberalisme del qual l’influí malgrat el seu esquerranisme, en el primer llibre que publicà,  Le Discours de la guerre 1967 Molt actiu en el maig del 1968, es declarà maoista i fou un dels seguidors més destacats de la seva generació de Jean-…

Després d’estudiar a Colònia i a París 1506, passà al servei de Ferran II de Catalunya-Aragó 1508 Posteriorment, estigué al servei dels emperadors Maximilià I i Carles V, de Francesc I de França, d’Enric VIII d’Anglaterra i de Margarida d’Àustria Professà el luteranisme i fou perseguit perquè cultivava les ciències ocultes Ensenyà medicina, teologia i hebreu Fou un important representant del lullisme a Alemanya, on aprengué l’art lulliana del seu mestre Andreas Canter a París conegué l’humanista i novellista Lefèvre d’Étaples Abans del 1530 escriví uns Commentaria in artem brevem Raymundi…

Difícil de diferenciar actualment de la sociologia i antropologia culturals, la reflexió filosòfica sobre la cultura comença pròpiament amb el Romanticisme i té en Hegel el primer representant destacat A Grècia el tema ja havia estat tractat, en certa manera, en contraposar els estoics, per exemple, cultura i natura però hom emprava ambdós termes en un sentit que no respon a l’ús modern, segons el qual la cultura és el procés i el resultat de la transformació que l’activitat humana opera sobre la natura des del treball i la tècnica fins a les arts, ideologies i realitzacions historicosocials…

Els filòsofs més importants a Alemanya durant l’edat mitjana foren Albert Magne ~1200-1280 i el mestre Eckart 1260-1327, tots dos frares dominicans El primer ensenyà a les universitats alemanyes de Friburg i de Colònia, però sobretot a París La seva obra fou continuada per l’italià Tomàs d’Aquino El mestre Eckart, continuador de les ensenyances del mestre Dietrich i probablement deixeble d’Albert Magne, defensà, tot oposant-se a l’intellectualisme de Tomàs i a la fragilitat de l’equilibri que aquell establí entre raó i fe, una teologia influïda pel neoplatonisme i la possibilitat de la unió…