Resultats de la cerca

Fill d’una família de l’alta burgesia, fou secretari imperial i ensenyà filosofia a la restaurada Acadèmia de Constantinoble, on excellí pel seu saber enciclopèdic Alhora, assolia els càrrecs més alts de l’administració sota el regnat de diversos emperadors des de Constantí IX fins a Miquel VII Morí gairebé en la indigència Severament jutjat pels escriptors i crítics moderns, fou, en realitat, una víctima de les contradiccions històriques de la seva època, però la seva categoria intellectual és indiscutible Ultra una sèrie d’escrits d’interès per als filòlegs, escriví els Elogis fúnebres…

Obrí una escola a Pèrgam que rivalitzà amb la d’Alexandria Cosmòleg i geògraf, manifestà una tendència vers l’especulació enfront de la investigació alexandrina En el camp gramatical fou partidari de la teoria de l' anomalia i contrari a la teoria de l' analogia , defensada per Aristarc de Samotràcia Fou comentarista d’Hesíode, d’Eurípides i sobretot d’Homer

Entre les seves obres destaquen The Story of Philosophy 1926, The Story of Civilisation 1935-67, en deu volums —el desè dels quals, Rousseau and Revolution , li valgué el premi Pulitzer del 1968—, The Age of Napoleon 1975 i A Dual Autobiography 1977

Professor a Berlín des del 1926, fou destacat representant de l’anomenat Grup de Berlín, neopositivista i vinculat al cercle de Viena, i des del 1930 dirigí, amb R Carnap, la revista Erkenntnis des del 1933 professà a Istanbul i des del 1938 a la Universitat de Califòrnia, on es traslladà fugint dels nazis Seguidor, bé que moderat, dels desenvolupaments de l’empirisme lògic, l’empirisme científic i el moviment per a la ciència unificada, és autor de moltes obres sobre la nova imatge física del món i les seves implicacions filosòfiques, entre les quals es destaquen Relativitätstheorie und…

Corregí el relativisme del criteri pragmatista de veritat mitjançant el principi selectiu de l’eficàcia social Obres Studies in Humanism 1907, Logic for Use An Introduction to the Voluntarist Theory of Knowledge 1929

Graduat en física i matemàtiques al Kings College de Cambridge 1942, després de ser mobilitzat a la Segona Guerra Mundial, retornà a aquesta universitat i estudià filosofia graduat el 1946 i doctorat el 1948 Professor a diverses universitats britàniques i a Chicago Seguint el darrer Wittgenstein, estudià les teories científiques, més enllà dels límits que comportava el positivisme lògic, i àdhuc arribà a presentar una teoria general de la raó Human understanding , 1972 D’altra banda, l’anàlisi lingüística el portà a considerar les sentències prescriptives, que constitueixen el nucli de l’…

Comte de Peñaflorida Fou un dels fundadors de la societat cultural illustrada coneguda per Los Caballeritos de Azcoitia 1748, que donà lloc a la Sociedad Económica Bascongada de Amigos del País, de la qual fou director, i a un seminari de Bergara, centres, tots dos, de pensament illustrat Publicà Los aldeanos críticos 1758, en resposta a José Francisco de Isla, i un Ensayo de la Sociedad bascongada de amigos del país 1766

Fill del donzell Joan Francesc de Safont-Cella i Pau, fou el darrer representant d’aquesta família de Besalú Benedictí, fou abat de Sant Pau del Camp Fou catedràtic de psicologia, ideologia i lògica a la Universitat de Barcelona Ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres el 1835 i hi llegí una Memoria sobre los condes de Besalú en tres parts 1840-45 És autor també d’una Breve historia de la vida de los principales filósofos

Doctorada a la Universitat de Barcelona el 1975, ha estat professora de filosofia des del 1972, catedràtica d’ètica des del 1986 i vicerectora del 1990 al 1993 a la Universitat Autònoma de Barcelona Del 1993 al 1996 fou senadora independent pel PSC-PSOE i presidí la comissió de continguts televisius del Senat Ha estat presidenta de la Fundación Alternativas de Madrid 1993-96 i, posteriorment, de la Fundació Víctor Grífols i Lucas de Barcelona 1998 i consellera del Consell de l’Audiovisual de Catalunya 2001 Ha estat membre de comitès ètics de diverses institucions sanitàries És…

Tradicionalment hom parla dels cinc sentits vista, oïda, gust, olfacte i tacte o dels sentits corporals és clàssic oposar-los a la consciència, com si fossin realment dues fonts de coneixement o dos modes d’experiència