Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
P’otr Aleksandrovič Rebinder
Física
Físic rus.
Professor a l’institut de física i biofísica de Moscou des del 1942, es dedicà a qüestions de química física Concretament descobrí l’efecte que duu el seu nom referent a les propietats mecàniques d’una substància immersa en un líquid tensioactiu Fou el creador de la química colloidal a l’URSS i desenvolupà la teoria de la tixotropia
Makoto Kobayashi

Makoto Kobayashi
© Marcella Bona
Física
Físic japonès.
Graduat i doctorat 1972 a la Universitat de Nagoya, posteriorment féu recerca postdoctoral a la Universitat de Kyoto El 1979 s’incorporà al Laboratori Nacional de Física d’Altes Energies KEK de Tsukuba, on desenvolupà tota la seva carrera posterior, i l’any 2003 en fou nomenat director, càrrec que ocupà fins a la jubilació 2006 Rebé, entre d’altres, els premis de l’Acadèmia del Japó 1985 i el premi Nobel de física l’any 2008 compartit amb Yoichiro Nambu i Toshihide Maskawa pels seus descobriments en la física de les partícules, i més concretament, sobre la ruptura de simetries
Andre Geim

Andre Geim
© Universiteit Antwerpen
Física
Físic rus nacionalitzat neerlandès.
Es graduà l’any 1982 a l’Institut Físic i Tecnològic de Moscou i el 1987 es doctorà a l’Institut de Física de l’Estat Sòlid de Černogolovska, on dugué a terme recerca fins el 1990 Després d’una etapa d’estudis postdoctorals a les universitats de Nottingham, Bath i Copenhaguen 1990-94, del 1993 al 2000 fou professor associat de la Universitat de Nimega A partir del 2001 fou professor de la Universitat de Manchester i des del 2002 n'és director del Centre per a la Mesociència i Nanotecnologia Amb Konstantin Novoselov ha dut a terme aportacions crucials en el camp dels superconductors ,…
diagrama de Mollier

Diagrama de Moñlier del vapaor d’aigua
© Fototeca.cat
Física
Diagrama que té per objecte de posar de manifest les propietats energètiques del vapor d’aigua (o d’un altre fluid) i, concretament, mostrar la relació general entre la pressió, la temperatura, l’entalpia i l’entropia del dit vapor.
És anomenat també diagrama entàlpic El diagrama consisteix en un sistema de coordenades cartesianes, amb l’entropia a l’eix d’abscisses i l’entalpia al d’ordenades, sobre el qual hom representa les famílies de corbes isòbares i isotermes El diagrama és dividit per una corba de saturació en dues zones la zona de vapor saturat , que és situada a la part inferior de la corba, i la de vapor sobreescalfat , situada a la part superior El diagrama de Mollier té considerables aplicacions industrials així, els valors que hom necessita per a calcular numèricament el treball o el rendiment de qualsevol…
vector d’estat
Física
Element que permet d’expressar el conjunt de propietats d’un sistema, descrites amb una estructura suficient perquè puguin ésser tractades mitjançant els mètodes matemàtics propis dels espais vectorials, o d’espais funcionals més generals, i concretament mitjançant la teoria de camps.
En constitueix un exemple la descripció de l’escorça atòmica
mirall

Obtenció de la imatge O’ de l’objecte O en un mirall esfèric de radi r, traçant tres raigs auxiliars; el raig 1 (paral·lela l’eix, es refleteix seguint una recta procent del focus F), el raig 2 (alineat amb el centre de curvatura C, no és reflecteix paral·lelament a l’eix òptic)
© Fototeca.cat
Física
Superfície llisa i molt reflectora que, per reflexió dels raigs de llum, dóna imatges clares dels objectes.
Els tipus més corrents de miralls són els plans, els esfèrics i els parabòlics Els miralls plans donen una imatge que és virtual i simètrica amb l’objecte respecte al pla del mirall, i, a més de l’ús domèstic, són emprats en nombrosos aparells, com les cambres fotogràfiques reflex , el sextant, l’heliòstat, etc Els miralls esfèrics tenen la forma d’un casquet esfèric còncau o convex i donen, segons la posició de l’objecte, una imatge que pot ésser real o virtual, més gran o més petita que l’objecte Considerant només els raigs continguts en la zona de Gauss raigs paraxials, la fórmula 1/ s -…
activitat òptica

Activitat òptica
© Fototeca.cat
Física
Capacitat que presenten certes substàncies de fer girar el pla de vibració de la llum polaritzada plana que les travessa.
L’angle de rotació depèn de la temperatura, de la llargada d’ona de la llum, del gruix travessat i de la natura de la substància activa El fenomen de l’activitat òptica fou descobert per Francesc Aragó, el 1811, estudiant el cristall de quars Ben aviat es posà de manifest que l’activitat òptica podia ésser de dues menes Concretament, per als sòlids pot ésser deguda a una dissimetria del reticle cristallí aquest és, precisament, el cas del quars, és a dir, pot ésser només una propietat del cristall, que desapareix per fusió o dissolució Biot descobrí, no obstant això, el 1815, que…
Física 2017
Física
Una revolució astronòmica en marxa Gràfics de la primera detecció d’una fusió de dues estrelles de neutrons, a través dels detectors LIGO Hanford i Livingston, EUA i Virgo Itàlia © Lawrence Berkeley National Laboratory / Roy Kaltschmidt L’any 2016 va ser notícia l’observació d’ones gravitacionals que van fer els observatoris bessons LIGO als Estats Units La importància d’aquest fet va ser reconeguda el 2017 amb el premi Nobel de física, atorgat als científics Rainer Weiss, Barry C Barish i Kip S Thorne «per contribucions decisives al detector LIGO i l’observació d’ones gravitacionals» Més…
Física 2019
Física
Primera "foto" d’un forat negre Imatge del forat negre © EHT Collaboration El 10 d’abril de 2019 passarà a la història com el dia que vam veure per primera vegada un forat negre, la notícia de l’any en física Concretament, s’ha aconseguit una imatge de l’horitzó dels esdeveniments del forat negre supermassiu al centre de la galàxia M87, anomenat M87* Tot i que aquest forat negre és tan gran ell sol té la mida de tot el nostre sistema solar i tan massiu 6500 milions de vegades la massa del nostre sol, per tal de veure’l s'ha necessitat una autèntica demostració d'enginy tecnològic per l’…
partícula

Els components de l’àtom
© Fototeca.cat
Física
Nom genèric dels constituents fonamentals de la matèria, emprat especialment quan hom els estudia al nivell més elemental possible o quan mostren llur individualitat.
El terme descriu tant objectes aparentment elementals que, segons els coneixements del moment, no semblen constituïts d’unitats menors com objectes composts constituïts d’unitats més elementals Això fa que hom tendeixi a bandejar el terme partícula elemental o partícula fonamental L’estructura i els constituents de la matèria són l’objecte d’estudi de la física de partícules , els principals instruments de recerca de la qual són l' accelerador de partícules , i els detectors cambra , comptador La idea que la matèria s’estructura per l’agrupació d’unes poques unitats bàsiques té un origen…