Resultats de la cerca

Quan la columna abraça des del nivell del terra fins al cim de l’atmosfera s’anomena columna total d’ozó Generalment, s’expressa com el gruix que tindria aquesta columna si només contingués ozó amb la densitat corresponent a les condicions normals 0ºC i 1012 hPa En aquestes condicions la columna tindria molt poc gruix, de l’ordre dels 3 a 4 cm Per això s’expressa sovint en unitats Dobson

Aquesta capa impedeix la incidència directa de les radiacions ultraviolades d’ona més curta que des del Sol arriben a la superfície terrestre, les quals, altrament, poden ser causants de greus danys en tota forma de vida L’ozonosfera es forma a l’estratosfera, entre els 15000 i els 55000 m d’altitud, quan la radiació ultraviolada del Sol parteix les molècules d’oxigen O 2 en dos àtoms reactius O+O, que s’uneixen de tres en tres per formar ozó Les molècules d’ozó són inestables i de vida molt curta, però la radiació ultraviolada en va generant contínuament Malgrat que hi ha fets…

El seu nom prové de GMB Dobson 1889-1976, físic anglès i un dels pioners en l’estudi de l’ozó atmosfèric Equival a la millèsima part d’1 cm del gruix que tindria la capa d’ozó si aquesta fos homogènia i constituïda per tot l’ozó de la columna vertical reduït a condicions estàndard de pressió i temperatura 1 013,2 millibars i 15ºC A Catalunya la quantitat d’ozó en una columna vertical se situa entre les 300 i les 400 unitats Dobson

La xarxa mundial d’espectrofotòmetres Dobson installats en diverses estacions de superfície ha fet possible la confecció de mapes globals de la distribució d’ozó estratosfèric durant les últimes dècades, per bé que actualment es fan servir mesures provinents de satèllits meteorològics especialitzats

L’atmosfera és pràcticament transparent a les radiacions de petita longitud d’ona per contra, les radiacions de gran longitud d’ona són absorbides en gran mesura pel diòxid de carboni, l’ozó i el vapor d’aigua Per aquest motiu la radiació terrestre contribueix més a l’escalfament de l’atmosfera que la radiació solar La radiació atmosfèrica varia d’un lloc a l’altre d’acord amb la proporció existent de diòxid de carboni, vapor d’aigua i ozó atmosfera terrestre

El 1973 es doctorà en meteorologia a la Universitat d’Estocolm Des del 1980 fou membre del Max-Planck-Institut für Chemie El 1970 demostrà que els òxids de nitrogen reaccionaven amb l’ozó atmosfèric fent que disminuís la quantitat d’aquest El 1995 rebé el premi Nobel de química, juntament amb Mario Molina i F Sherwood Rowland , pel seu treball en química atmosfèrica, particularment pel que fa a la formació i descomposició de l’ozó Publicà, entre d’altres, Atmospheric Change An Earth System Perspective 1993

Un altre forat de la capa d’ozó sobre l’Àrtic De la mateixa manera que, des de fa més de tres dècades, al començament de la primavera s’observa una forta disminució d’ozó a l’estratosfera antàrtica que forma l’anomenat forat de  la capa d’ozó , també durant la primavera del 2011 a l’hemisferi nord es va enregistrar una disminució d’ozó sense precedents a l’estratosfera àrtica La destrucció química de l’ozó, principalment deguda a l’acció dels halocarbons, es produeix en altituds superiors als 20 km al començament de la primavera de cada hemisferi, coincidint amb les baixíssimes temperatures…

Proposà la teoria de formació i destrucció de l’ozó a l’estratosfera com a interacció entre la radiació solar i l’oxigen atmosfèric

Com que la proporció de diòxid de carboni i d’ozó és petita i pràcticament constant en la seva distribució, és el vapor d’aigua el principal responsable de la radiació contrària

Les aplicacions dels heliofotòmetres són molt diverses Entre les més importants hi ha les que permeten determinar la concentració de diversos components atmosfèrics vapor d’aigua, ozó, partícules aerosols, etc a partir de l’atenuació de la irradiància solar en certes bandes espectrals mesurada amb els heliofotòmetres