Resultats de la cerca

Els glosadors, homes o dones, en general analfabets i sense instrucció, componen, sovint d’una manera improvisada, gloses —corrandes— i glosats , algun cop impresos com a literatura de canya i cordill i amb una certa freqüència repetits pel poble, el qual els tradicionalitza o bé en recorda l’autor, no sempre autèntic Segons una cançó mallorquina “tothom pot ser glosador / per poc que s’hi entretenguin / amb quatre mots que s’avenguin / vet aquí una cançó” En realitat, però, al costat de tota una sèrie d’afeccionats casolans —els quals, d’altra banda, han fet milenars de gloses, moltes de les…

La componen dues parts, l’una dita curts , variable de divuit a quaranta compassos, i l’altra llargs , de cinquanta-cinc a vuitanta-cinc habitualment, sense, però, cap límit exprés Ambdues parts són anomenades tirada , i l’ordre en què s’executen figura en organigrama És de rigor en la sardana un preludi de flabiol el mateix instrument fa el contrapunt a l’inici de la cinquena i de la sisena tirades de llargs les dites sonades són per fer atenció, i hom no les balla Els balladors, agafades les mans i formant rotllana, de cara al centre, movent-se de costat, marquen puntejant amb els peus els…

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…