Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
esbart
Folklore
Dansa i ball
A Catalunya, grup o associació dedicat al conreu i la difusió de la dansa tradicional catalana.
El terme fou emprat, modernament, per un grup de literats vigatans joves, que crearen l’anomenat Esbart de Vic 1867, societat literària que celebrava les sessions a l’aire lliure Aquesta denominació fou aplicada després a grups que conreaven les danses folklòriques catalanes La més antiga fou la creada per Aureli Capmany 1907 a l’Associació de Lectura Catalana L’any següent se'n separà un grup que formà l’Esbart Català de Dansaires, encara existent, i que fou dirigit per Rafael Tudó i Duran 1908-09 i pel mateix Aureli Capmany 1909-17 Posteriorment n'aparegueren en gran nombre, com l’Esbart…
Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona
Folklore
Entitat fundada a Barcelona el 1922 amb el nom d’Agrupació Sardanista de Barcelona, dedicada principalment al conreu i a la difusió de la sardana.
Compta amb diverses seccions, entre les quals sobresurten un grup de muntanya, un esbart Esbart Barcelona i una comissió per al foment de la música per a cobla Amics dels Concerts El 1952 creà un quadre escènic català i el 1956 inicià cursets de català Del 1958 ençà, ha convocat en diverses ocasions el Concurs Musical Joaquim Serra Ha dut a terme una apreciable tasca a favor de la música i del folklore catalans, i, en general, de la cultura del país L’any 1988 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi
Valeri Serra i Boldú
Valeri Serra i Boldú
© Fototeca.cat
Folklore
Literatura catalana
Folklorista.
Vida i obra S’establí a Barcelona el 1893 i hi estudià el professorat mercantil i més endavant la carrera de dret Amic de Jacint Verdaguer, intervingué en la fundació de la revista L’Atlàntida 1896 i de La Creu del Montseny 1899, i fou redactor de Lo Pensament Català 1900 Una mica abans havia començat a collaborar a Lo Teatro Regional El 1900 tornà per uns quants anys a l’Urgell, on es dedicà al conreu de la terra i als estudis folklòrics, sense abandonar, però, l’activitat periodística dirigí, per exemple, el diari El País , de Lleida, i el setmanari de Bellpuig Urgell Lo Pla d’Urgell Les…
,
goigs
Folklore
Literatura
Composició poètica cantada, generalment en llaor de la Mare de Déu o d’un sant.
Almenys des del s XII la literatura llatina medieval ofereix peces en vers o en prosa que exalten els goigs gaudia de la Mare de Déu —bé de la seva vida terrenal l’anunciació, la visitació, el naixement de Jesús, l’adoració dels Mags, la presentació al temple, la resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, l’assumpció, etc o, no tan sovint, de la seva vida celestial atributs derivats de l’assumpció al cel— en nombre variable, entre vint i vint-i-cinc, bé que els tipus més usuals es fixaren en cinc, set i quinze La mateixa litúrgia adoptà fórmules especials per a l’ofici diví i…
Manuel Sanchis i Guarner

Manuel Sanchis i Guarner
© Arxiu Ismael Latorre Mendoza
Folklore
Historiografia catalana
Lingüística i sociolingüística
Literatura catalana
Filòleg, historiador i folklorista.
Vida i obra Es dedicà especialment a la llengua i la literatura catalanes, des de l’època ibèrica fins a l’actualitat Fou professor universitari La seva trajectòria intellectual quedà molt marcada pels orígens familiars El seu pare, Manuel Sanchis i Sivera, era metge i amic de Teodor Llorente, a qui assistí en els seus darrers moments La mare, Maria Guarner i Aguiló, procedia, per via paterna, de la Pobla del Duc la Vall d’Albaida d’aquí li ve el parentiu molt llunyà amb el poeta Lluís Guarner i Pérez , a qui Sanchis s’adreçà sempre com a “tio” L’avi matern, Ricard Guarner i Franco, era…
, ,
La cançó
Folklore
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries Tradicionarius 2006 Centre Artesà Tradicionàrius/Festival Folk Internacional 2006 - Sara Manzano La música popular no es distingeix d’altres músiques per unes determinades característiques sonores o d’origen, sinó pel fet que és la que fan, viuen i recreen els sectors populars de qualsevol societat estratificada Les classes benestants del Romanticisme del segle XIX, però, van imaginar una cultura popular o tradicional provinent d’un passat comunitari i d’un esperit nacional, anònima i rural, diferent de la música elitista i amb un toc d’exotisme…