Resultats de la cerca

Benedictí de Solesmes 1878, passà a la fundació de Farnborough, d’on esdevingué abat 1903 És autor de Le livre de la prière antique 1900, i dirigí els Monumenta Ecclesia Liturgica 1900-12 i el Dictionnaire d'archéologie chrétienne et de liturgie

Monjo de Montserrat 1899 Destinat a Manila, patí els efectes de la guerra civil Després passà a les missions benedictines de Nova Núrsia Austràlia, i el 1905 retornà definitivament a Montserrat, d’on fou bibliotecari Publicà treballs històrics a la Revista Montserratina , i edicions de mestres d’espiritualitat, com García de Cisneros i Alvarado

Monjo benedictí a Solesmes i a Farnborough, passà després al clergat secular Collaborà amb FCabrol en els Monumenta Ecclesiae liturgica , i el succeí en la direcció del Dictionnaire d'archéologie chrétienne et de liturgie Publicà una Histoire des Conciles d’après les documents originaux 1907-21, traducció, molt refeta i ampliada, de l’obra de KHefele Escriví també L’Espagne chrétienne 1906

Estudià teologia a Alcalá i passà després a Barcelona Religiós mercedari, fou provincial de l’orde El 1777 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres, de la qual fou nomenat revisor d’història juntament amb Jaume Caresmar 1779 Nomenat general de l’orde 1788, anà a residir a Madrid El 1794 fou designat bisbe de Solsona, però no hi residí gaire, car actuà sovint a Barcelona

Secretari general de la inquisició 1789-1801, intentà un pla de reformes, que no fou posat en pràctica Nomenat conseller d’estat per Josep Bonaparte 1808, fou encarregat dels arxius de la inquisició 1809, de la supressió dels ordes monàstics i de la direcció general dels Bienes Nacionales Passà a França 1813, on escriví la seva obra més important Histoire critique de l’Inquisition d’Espagne , 1817-18

Benedictí a Montecassino 1832, es dedicà als estudis històrics L’estudi de la Qüestió Romana el portà d’una inicial posició neogüelfa — Il veggente del secolo XIX 1848— a l’acceptació del fet italià i a la lluita per la reconciliació La Conciliazione 1887 fou condemnat per Lleó XIII Políticament passà també d’una intransigència —intentà d’impedir l’expedició francesa 1848— a una intervenció, a títol personal, prop dels governs italians

S’inicià a Matadepera Ràdio fent les transmissions dels partits del Centre d’Esports Sabadell Formà part de la redacció d’ El 9 nou i Ràdio Sabadell abans d’incorporar-se a l’equip fundador d’ El 9 esportiu El 2010 passà al diari ARA com a cap de la secció d’esports Membre fundador de la revista de futbol Panenka i del programa de ràdio Marcador internacional , ha collaborat amb La transmissió d’en Puyal , amb RAC1, Gol Televisión, Radio Marca, Barça TV i TV3

Fill d’un noble normand, fou diaca de Pavia i secretari del rei Berenguer II Es passà 956 a Otó I el Gran, que el féu bisbe de Cremona 961 Es destacà per les seves ambaixades a Constantinoble, en especial la del 968 per concertar el casament de Teòfanes, filla de l’emperador Romà II, amb Otó II Escriví l' Antapodosis sobre el període 887-950, el Liber de rebus gestis Ottonis sobre el de 960-964, que es conserva, incomplet, i una relació de la seva legació a Constantinoble Relatio de legatione Constantinopolitana

Ingressà a la congregació de Sant Maur, a Tolosa de Llenguadoc 1764 El 1771 passà a París, on collaborà amb François Clément en la continuació del Recueil des Historiens de France El 1796 l’Institut de France li encarregà la prossecució de la tasca, interrompuda per la Revolució Francesa Elegit membre de l’Institut de France el 1805, collaborà també a la Histoire littéraire de la France El 1826 fundà escoles públiques per a infants a Baixàs i a Pià, al Rosselló, amb la condició que hi fos obligatòria la llengua francesa

Fill d’un funcionari colonial, es formà a la Universitat de Cambridge i a la Sorbona de París, i del 1954 al 1957 treballà per al Foreign Office Fou professor a la Universitat de Reading 1966-76 i president del Centre for Policy Studies 1979-91 Adherit al laborisme, formà part del govern de Harold Wilson Europeista convençut posició que exposà en Europe the Radical Challenge , 1973, abandonà el partit el 1975 en considerar-lo poc compromés amb aquest projecte i passà al partit conservador, el qual l’elegí 1981 membre de la Cambra dels Lords Per les mateixes raons, posteriorment 1997 passà als…