Resultats de la cerca

Autor de la comèdia El saco imaginado Sàsser, 1658

Debutà com a actor al Teatre dels Camps Elisis de Barcelona amb el pseudònim Fontseca Conegué Frederic Soler i, a fi de donar a conèixer les seves obres, fundà 1864 amb ell, amb Joaquim Dimas i amb altres la societat teatral La Gata, de la qual fou director i primer actor L’èxit de Les joies de la Roser 1866, al Teatre Odeon, i d’altres obres en català motivà el canvi de nom de La Gata pel de Teatre Català El 1867 passà al Romea, on actuà sempre —sovint en obres de F Soler— fins el 1890, que el seu baix rendiment per motius de salut l’indisposà amb l’empresa Actuà encara uns quants mesos al…

Fundà a Barcelona una societat dramàtica que féu teatre català al teatre Odeon Aviat sobresortí com a actor còmic Passà a Madrid, on treballà en la companyia dels anomenats Bufos i també en sarsuela Destacaren les seves creacions de Música clásica 1880, de Chapí, i de RR, escrita expressament per a ell Escriví la paròdia Arturo di Fuencarrales 1870

Amb el conreu de la lírica i prosa experimental ha creat un estil propi que marca també la seva producció dramàtica De llengua esmolada i esperit provocador, s’ha guanyat el títol de “cronista de la hipocresia social” amb peces teatrals com Was geschah, nachdem Nora ihren Mann verlassen hatte oder die Stützen der Gesellschaft ‘Què passà, quan Nora deixà el seu marit o Els pilars de la societat’, 1977, Burgtheater 1985, Krankheit oder Moderne Frauen ‘Malaltia o Dones modernes’, 1987, Totenauberg 1992 , Ein Sportstück ‘Una obra d’esport’, 1998, que tracta dels fenòmens de masses, i Er nicht als…

Inicià la seva carrera amb melodrames, com Michel Pauper 1870, i comèdies còmiques, com L’enfant prodigue 1868, que no tingueren gaire èxit Féu de crític teatral, i després, cenyint-se a un realisme estricte, estrenà les seves millors peces Les corbeaux 1882, teatre naturalista que després d’ell no arrelà, i La parisienne 1885, escèptica comèdia de costums burgesos Ja a l’època fou representat en francès a Barcelona i pogué influir damunt Àngel Guimerà

Fill de Francesc Soler i Rovirosa , mort el seu pare, aprengué l’escenografia en bona part autodidàcticament i en part alliçonat per Maurici Vilumara A més d’escenògraf, féu també altres activitats relacionades amb el teatre i fou dels primers agençaaparadors Entre les seves obres hi ha Pastorets , estrenada al Teatre Tívoli, amb lletra de Jacint Verdaguer, Les romanesques, El Duquesito , la revista Ohé, Ohé , escrita per ell mateix, i Plàstic films , la seva darrera obra

La publicació del seus escrits sobre teatre, quan era universitari a Oxford, He That Plays the King ‘Ell que fa el paper del rei’, 1950 representà un revulsiu pel teatre convencional de després de la Segona Guerra Mundial Fou qui més ajudà la generació dels angry young men a través de les revistes on publicava les seves crítiques Director literari del Teatre Nacional britànic, fou contrari a la censura, i ideà una de les comèdies eròtiques de més èxit dels anys setanta, Oh, Calcutta 1969

Tartuf representa la hipocresia, la falsa devoció, amb la qual es guanya la confiança d’una família, que ell governa segons els propis interessos Intenta de seduir l’esposa del seu protector i, descobert, accentuarà la seva maldat per mitjà del terror que infon als components d’aquesta família, sobretot al pare, caràcter extremament feble Com a personatge, Tartuf és, potser, la creació més aguda i complexa de la tipologia de Molière Traduïda al català el 1930, posteriorment 1973 Joan Oliver en féu una versió poètica

Fill del pintor  Marià Fortuny i Marsal Es formà a França, i s’establí a Venècia el 1889 Es presentà el 1894 a Londres, com a pintor eminentment retratista i paisatgista Com a escenògraf, es destacaren les seves decoracions per a La vida breve , de Manuel de Falla Scala de Milà, 1934, però la principal aportació seva fou la cúpula Fortuny Conreà també el gravat, l’escultura i el disseny de robes i de catifes A Venècia hi ha un museu monogràfic dedicat a ell

Generalment funciona d’una forma semblant al monòleg interior de la novella el personatge es fa un discurs a ell mateix per tal d’informar l’espectador de les seves intencions i dels seus sentiments Molts monòlegs han resultat famosos, fins al punt d’ésser recitats separats de l’obra de la qual provenen entre altres, són especialment coneguts el de Hamlet , de Shakespeare, el de Segismundo a La vida es sueño , de Calderón de la Barca, i el de Fígaro a La folle journée ou Le mariage de Figaro , de Beaumarchais