Resultats de la cerca

De família benestant, el 1917 inicià estudis de medicina, i el 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial Relacionat amb els corrents expressionistes, el 1919 escriví la primera peça de teatre, Baal , i feu de crític teatral a Augsburger Volkswille , diari del partit socialista independent El 1920 acabà Trommeln in der Nacht ‘Tambors en la nit’, obra estrenada el 1922, amb la qual obtingué el premi Kleist El 1923 fou contractat com a dramaturg —responsable general— del teatre Kammerspiele de Munic i estrenà Im Dickicht der Städte ‘En la jungla de les ciutats’ El 1924…

Com la poesia èpica, el teatre èpic adopta una forma narrativa, contràriament a allò que s’esdevé en el teatre tradicional Bertolt Brecht en fou el teoritzador i l’instigador principal recolzat en la tradició teatral alemanya, fonamentalment en l’obra dramàtica de Georg Büchner, i després d’haver collaborat en el Teatre Polític de Piscator, sentí la necessitat d’impulsar un moviment teatral adequat a la societat industrialitzada del s XX La recerca de Brecht començà amb les anomenades peces didàctiques i llur confrontament amb el públic, i culminà amb les seves obres…

Treballà a Suïssa 1943-45 i de retorn al seu país esdevingué un dels més importants renovadors del teatre de postguerra Amb Paolo Grassi fundà el 1947 el Piccolo Teatro di Milano, companyia que dirigí fins el 1995 on desenvolupà la seva obra, en la qual, sota la influència del teatre èpic de Brecht, té un pes determinant l’intercanvi crític entre espectacle i públic Donà una dimensió especial dels texts de Goldoni, Pirandello, Bertolazzi, Toller, Brecht, Dürrenmatt, Shakespeare, entre altres Estrenà també òperes a la Scala de Milà i detingué nombrosos càrrecs…

El 1952 fundà el Teatro d’Arte Italiano amb Vittorio Gassman i fou director del Teatro Stabile de Gènova 1962-76 i del TS de Roma 1976-83 i coeditor de L’Enciclopedia dello spettacolo Obtingué un gran renom amb les seves innovacions sobre Brecht, Pirandello i Goldoni i reivindicà D’Annunzio Des dels anys seixanta s’interessà pels autors italians contemporanis i els clàssics en general Timó d’Atenes de Shakespeare 1983, Ciascuno a suo Modo 1984 i Come prima meglio di prima 1990, ambdós de Pirandello Entre els seus texts destaquen L’Esposizione universale 1949, Tre quarti di luna…

Inicià la seva activitat teatral com a dramaturg a Dresden Debutà, l’any 1949, com a director al Berliner Ensemble de Bertolt Brecht El 1961, durant els assaigs d' El cercle de guix caucasià per al teatre Norsk d’Oslo decidí no tornar a la República Democràtica Alemanya, on s’acabava d’erigir el mur El 1967 fou nomenat director de l’Staatstheater de Stuttgart, que convertí en un dels més interessants de l’RFA El 1972 entrà a formar part del directori dels Städtische Bühnen de Frankfurt, on muntà espectacles com Lear , d’Edward Bond 1972, Solness, el constructor , d’Henrik Ibsen…

Interpretà sobretot les obres principals del seu marit, Bertolt Brecht A la mort d’aquest, es feu càrrec de la direcció del Berliner Ensemble

Estudià filologia romànica i anglesa, a més de direcció teatral, i treballà com a traductor i ajudant de direcció El 1947 conegué personalment Bertolt Brecht , sota la protecció del qual anà a l’antiga República Democràtica Alemanya Nacionalitzat, el 1949 ingressà al Berliner Ensemble Tingueren un gran ressò els seus muntatges de Der gute Mensch von Sezuan i Die Targe der Commune , de Brecht, i de Volpone , de Ben Jonson El 1958 abandonà el Berliner Amb el Deutsches Theater de Berlín dirigí La pau , d’Aristòfanes, en versió de Peter Hacks, Els dos cavallers de Verona…

Format en els teatres universitaris i independents dels anys seixanta, ha dut a terme el muntatge d’un gran nombre d’espectacles i ha actuat en nombroses produccions Ha exercit també com a crític teatral, gestor i animador i director cinematogràfic Com a director debutà el 1968 amb El Adefesio , de R Alberti Ha dirigit, entre altres, L’Òpera de tres rals , de B Brecht 1984, Salomé , d’O Wilde 1985, La Ronda , d’A Schnitzler 1986, Premio Nacional de Dirección, El temps i els Conway , de JB Priestley 1992, Frank V , de Friedrich Dürrenmatt 1992, El zoo de cristal 1995, la trilogia…

Es formà a Berlín i a París i collaborà amb els avantguardistes Realitzà la part millor de la seva obra amb Marcel L’Herbier Feu Mathias Pascal , 1925, Alberto Cavalcanti, Bertolt Brecht i Carl Dreyer Dies irae , 1943, i Ordet , 1955

Biografia Llicenciat en Art Dramàtic per l’Institut del Teatre, realitzà estudis amb Ricard Salvat, Iago Pericot, Fabià Puigserver, William Layton i Coralina Colom, i també al  Centre Internacional CUIFERD de Nancy França i a diverses escoles de teatre a Nova York Ha participat en nombroses iniciatives teatrals membre fundador de les companyies  Teatre Lliure 1976 i Zitzània Teatre 1982, fou professor de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual 1970-72 i, des del 1973, és professor d’interpretació a l’ Institut del Teatre , dins del qual ha estat cap d’aquesta especialitat 1996-99 i representa…