Resultats de la cerca

Rebé el nom en honor de l’actor castellà Julián Romea y Yanguas És un teatre de tres plantes, amb capacitat per a uns 660 espectadors El 1867 prengué el nom de Teatre Català Romea i esdevingué el local més important de teatre en català, etapa que s’inicià amb l’estrena de La rosa blanca , de Frederic Soler Aquest hi assolí èxits reiterats que li valgueren la incorporació al teatre com a coempresari i director artístic 1870-95 El 1913 sofrí una reforma que en renovà la maquinària i la sala El 1939 hagué de cessar totalment l’activitat teatral en català i oferí, per tant, només teatre castellà…

Aristòtil usava aquest mot per a determinar la darrera part de la tragèdia i el final o apoteosi interpretada pel cor

Per extensió, hom dóna aquest nom a la part superior d’un plató cinematogràfic que té les mateixes finalitats, a més de tenir installada la bateria dels focus

Parteix de l’anàlisi del text i inclou la preparació dels actors, la determinació del moviment escènic, la distribució i illuminació de l’espai i la supervisió del vestuari, de la maquinària, etc Tot i l’atenció especial a l’actor i a d’altres elements escènics per part de teòrics com Jules Mesnardière, Sébastien Mercier o Diderot, la concepció moderna de direcció teatral nasqué amb André Antoine, que des del Théâtre Libre 1877-94 portà a la pràctica els postulats naturalistes d’Émile Zola Partint de la concepció unitària del teatre musical de Wagner, Adolphe Appia i Edward…

Generalment funciona d’una forma semblant al monòleg interior de la novella el personatge es fa un discurs a ell mateix per tal d’informar l’espectador de les seves intencions i dels seus sentiments Molts monòlegs han resultat famosos, fins al punt d’ésser recitats separats de l’obra de la qual provenen entre altres, són especialment coneguts el de Hamlet , de Shakespeare, el de Segismundo a La vida es sueño , de Calderón de la Barca, i el de Fígaro a La folle journée ou Le mariage de Figaro , de Beaumarchais

Tenia un esquema fix en set parts i els coreutes, treta la màscara, desfilaven davant els espectadors, defensaven la vàlua de l’obra o del seu autor, exposaven idees artístiques o polítiques o els feien alguna befa