Resultats de la cerca

Marí de jove, es dedicà al teatre en català amb obres festives i intranscendents, com Lo més tonto la pega 1875, Lo capità Manaia 1876, Un matrimoni gelós 1887, Efectes d’una Exposició 1889, etc També fou tenor d’òpera i fabricant

Notari de professió, fou soci actiu de Lo Rat Penat i fundador de la societat teatral La Juventud, on es donà a conèixer com a autor dramàtic Escriví els drames  El tonto del panerot  1879, bilingüe,  El tresor dels Germanells  1884 i  Romeu  1889, estr 1890, i diversos sainets, alguns de molt populars, com  En la plaça de bous  1871,  Els banys de les barraquetes  1872, estr 1871,  El cap d’Holofernes  1885, estr 1872,  Un jutge municipal  1874, estr 1873,  El casament de les borles  estr 1874,  Les botigues de la O  1885, estr 1877,  Tres abelles de colmena  1882 i  En la nit…

Inicià les seves activitats en castellà — Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos , sobre textos de Rafael Alberti 1974— El 1975 presentà el seu primer espectacle en català,  Nocturn per a acordió, sobre textos de Joan Salvat-Papasseit El 1977 estrenà  No hablaré en clase , que fou el seu primer gran èxit Durant les representacions d'aquesta obra s’incorporà  Joan Lluís Bozzo , sota la direcció del qual el grup es constituí com a companyia estable i es decantà per la comèdia musical, amb textos adaptats o traduïts generalment per Xavier Bru de Sala A més d’ Antaviana 1978,…

Amb els estudis de batxillerat inacabats, es traslladà amb la família a Madrid 1917, on, atret per la pintura, féu diverses exposicions A partir dels 19 anys, però, s’anà decantant, cada cop més, per la poesia i acabà per abandonar la pintura Amb Marinero en tierra 1925, format en part per poemes publicats a revistes literàries, obtingué el Premi Nacional de Literatura i inicià una lírica de poesia popular molt reelaborada, amb influència de Juan Ramón Jiménez, que comprèn La amante 1926 i El alba del alhelí 1927 Amb Cal y Canto 1929 participà en els afanys neogongoristes de la seva generació…

S’inicià com a director d’escena amb els muntatges de Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos 1974 i Nocturn per acordió 1975, dos espectacles a partir de textos de J Salvat-Papasseit de la companyia Dagoll Dagom Els anys 1977 i 1978 dirigí dos èxits seguits que consolidaren la seva carrera No hablaré en clase , de J Parramon i el mateix Joan Ollé, i Quan la ràdio parlava de Franco , de JM Benet i Jornet i Terenci Moix Entre els muntatges que dirigí els anys vuitanta cal esmentar Els pledejaires 1983, de J Racine Crímenes y locuras del traidor Lope de Aguirre…