Resultats de la cerca

Fou notari i exercí càrrecs polítics Traductor de Ciceró, Sèneca i Boccaccio, i autor de Zedekunst ‘L’art de viure’, 1586, tractat d’ètica estoica Defensor de la llengua nativa, escriví també poesia i comèdies

Molt influït pel Duque de Rivas, García Gutiérrez, Hartzenbusch, Monti i Manzoni, l’interès de la seva producció està principalment en el sentit nacional que reflecteix el moment històric que li tocà de viure Entre els seus poemes destaca Profecía de Guatimoc , i entre les obres dramàtiques, La Capilla 1837 i Muñoz, visitador de México 1838

De molt jove anà a viure a Sabadell, on estrenà i publicà totes les seves obres teatrals Sang per sang 1888, En solfa 1905,  La presonera 1900,  Redempció , entre d’altres També publicà poemes dispersos en la premsa local, el recull poètic  Poncells 1881 i l’opuscle Excursió per l’Ebre i muntanyes de Cardó 1965

S’inicià amb Els Joglars, i treballà també amb La Cubana i altres companyies i a les ordres de directors com Sergi Belbel, Tamzin Townsend o Abel Folk Fou conegut sobretot per papers en sèries de televisió, com Secrets de Família 1995, Estació d’enllaç 1996, El Joc de viure 1997, Temps de silenci 2001-2002 i El cor de la ciutat , on interpretava el personatge de Beni 2006-2009 En cinema, actuà en films com Morir o no 2000 i Anita no perd el tren 2001, de Ventura Pons

Rebé una formació humanística, i fou protegit pel noble Alvise Cornaro, el qual serví no solament com a artista, sinó també en afers de caràcter administratiu En el seu teatre, escrit en dialecte paduà i datable de no més enllà del 1530, destaquen Pastorale, Betìa, Moschetta, Fiorina, Anconetana, Piovana, Vaccaria, Due dialoghi in lingua rustica Reduce i Bilora i Dialogo facetissimo Escriví encara poemes i obres menors La seva fama decaigué durant el segle XVII, i no ha estat renovada fins al segle XX L’obra de Ruzzante, home culte que s’esforçà a copsar les formes de viure i d…

A sis anys anà a viure a França S’inicià en el cinema com a actor, i destacà en Les Innocents 1987, d’André Téchiné i, sobretot, en Beznessv , de Nouri Bouzid, film amb el qual obtingué el premi d’interpretació masculina del Festival de Namur 1992 Debutà com a director el 2000 amb La Faute à Voltaire , amb què obtingué el Lleó d’Or a la millor primera obra, al qual seguiren diversos títols en els quals és central la problemàtica de la immigració L’Esquive 2004, guardonat amb tres premis César el 2005, dos dels quals al millor director i la millor pellícula La Graine et le Mulet…

Germà de Feliu i de Francesc Elias i Bracons  Collaborà com a dibuixant a les publicacions  Nanu 1915, Iberia ,  La Campana de Gràcia , L’Esquella de la Torratxa , Papitu , etc, amb el pseudònim Anem   Després d’una estada a París 1920-31, s’inicià en la literatura amb la novella Després de callar el canó 1934, però es dedicà sobretot al teatre, amb obres de caràcter volgudament cosmopolita, una mica superficials i de to lleugerament melodramàtic, amb les quals obtingué força èxits  Madame 1932, Montparnasse 1934 —premiada per la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, el 1934—, …

Fill d’un viatjant de comerç i d’una quàquera, a 12 anys la família es traslladà a viure a Saint Louis, i els anys de la depressió econòmica treballà en una fàbrica de sabates, mentre ja escrivia narracions i aconseguia d’entrar a la Universitat de Iowa, on es llicencià 1940 El 1940 s’estrenà, sense cap èxit, la seva primera obra, Battle of Angels , que reféu posteriorment titulant-la Orpheus Descending 1957 El seu primer gran èxit teatral fou The Glass Menagerie 1945, que el féu conèixer internacionalment, i després escriví A Streetcar Named Desire 1947, Summer and…

Amb La cantatrice chauve 1950 inaugurà el que hom sol anomenar, d’aleshores ençà, teatre de l’absurd, precisat a La leçon 1951, Les chaises 1952, Victimes du devoir 1953, Amédée ou comment s’en débarrasser 1954 i Le nouveau locataire 1957 El poc èxit que obtingueren aquestes obres fou compensat pel que assoliren, posteriorment, Rhinocéros 1959, Le roi se meurt 1962 i La soif et la faim 1965 En les primeres, de joc poètic, gratuït, i que fomentaven l’element dramàtic sobre una manca d’associació d’idees i d’argument inidentificable per un públic desprevingut, en succeïren unes altres en què…

Fill de Josep Artís i Balaguer Collaborà a la Revista de Catalunya , a  Mirador els articles del qual recopilà en el llibre Del mirador estant , publicat el 1987 i a  L’Opinió Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves collaboracions a la revista Destino , i que estendria als seus articles i als seus llibres Collaborà també a  Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal Fou el primer director de Tele-exprés 1964 i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel , primer setmanari català autoritzat pel franquisme, fins al seu tancament…