Resultats de la cerca

Així s’esdevé, per exemple, en català després d’ésser reduïts els trets distintius entre b/ i /v/ bibere > beure, vedere > veure, ambdós béure, que eren diferenciats antigament però que actualment només ho són en algunes zones dialectals

Des de la fonètica tradicional hom sol distingir tres menes de trets articulatoris el lloc, el mode i el temps d’articulació El lloc, zona o, fins i tot, punt d’articulació es refereix a l’indret on s’apliquen o s’acosten els principals òrgans de fonació per tal de produir un determinat efecte acústic representatiu d’un fonema El mode d’articulació indica el grau de tancament dels òrgans i la forma com surt a l’exterior l’ona fònica El temps d’una articulació es classifica en tres etapes o moments quasi sempre ben diferenciats intenció, tensió i distensió

Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors fonètics que…