Resultats de la cerca
Es mostren 6 resultats
oclusiva
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es caracteritza, articulatòriament, per una interrupció completa del corrent fònic.
En català, són fonemes oclusius p, t, k i b, d, g, al costat de ž, s, z, considerats també oclusius o, més descriptivament, africats, és a dir, com una successió d’un moment oclusiu i un moment fricatiu
binarisme
Classificació pel mètode del binarisme dels fonemes oclusius catalans
©
Fonètica i fonologia
Mètode que consisteix a ordenar tots els trets distintius fonològics, i lingüístics en general, a feixos, que tendeixen a augmentar en progressió geomètrica, d’oposicions entre dos membres correlatius.
Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si oposem…
base de comparació
Fonètica i fonologia
Característica comuna que hom pot considerar en dos termes d’una oposició, i que constitueix la base de comparació per als dos termes considerats.
Així, per exemple, en l’oposició t/d hom troba una base de comparació en el fet que tots dos termes tenen de comú d’ésser interdentals i oclusius
biplosió
Fonètica i fonologia
Fenomen que presenten certes llengües africanes, consistent en dues interrupcions successives, però molt immediates ( tk, bg,
etc; kt, gd,
etc), en la producció de fonemes oclusius.
c
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Tercera lletra de l’alfabet català, anomenada ce [ces].
La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…
bilabial
Posició dels òrgans articulatoris en l’emissió dels sons bilabials
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic articulat mitjançant el contacte d’ambdós llavis, que produeix una interrupció total o parcial del corrent de l’aire i dóna lloc als sons anomenats bilabials oclusius o interruptes, si el contacte és total, o bé fricatius, o constrictius, si el contacte no és total.
En català hi ha les bilabials següents oclusives /p/, sorda pau, copa, cop , i /b/, sonora base, ombra fricatives b, sonora roba, sabre , i /m/ nasal, sonora mentida, cama, pam