Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
onomatopeia
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual el significant i el significat de certs signes lingüístics tenen un determinat grau de relació de dependència acústica.
Així, per exemple, els mots remor, murmuri o xiuxiueig reflecteixen, en llur pròpia constitució fonològica, els significats respectius D’altres, com ara rum-rum, atxim, miau o quiquiriquic , ocupen zones molt més marginals a l’estructura lingüística del català en tant que no admeten derivacions verbals, adjectives, etc, ni, sovint, una anàlisi gramatical Alguns lingüistes han sostingut l’opinió, inverificable, que l’onomatopeia ha estat la primitiva font de producció de mots en totes les llengües
perceptibilitat
Fonètica i fonologia
Grau d’audibilitat d’un so en unes condicions acústiques donades.
Segons aquest paràmetre, els sons d’una llengua es poden classificar en una escala que va des dels més fins als menys perceptibles En principi, els sons oberts són més perceptibles que els tancats Entre les vocals, que ocupen un punt màxim en aquesta gradació, es destaca el so a, el més obert Entre les consonants, són més perceptibles les sonores que no pas les sordes, més les líquides que les fricatives, les estridents que les mats, etc, fins a les oclusives sordes, que manquen de perceptibilitat pròpia
camp accentual
Fonètica i fonologia
Conjunt de posicions estructurals dins cada mot capaç de rebre l’accent en una llengua determinada.
Hi ha llengües que tenen un camp accentual fix, com és ara l’hongarès, on l’accent apareix sempre a la primera síllaba, o el francès, a l’última d’altres el tenen subjecte a lleis específiques, com és ara el grec o el llatí, l’accent de les quals depèn de la quantitat de les vocals que ocupen les últimes posicions estructurals d’altres, com és ara el català, el tenen lliure, atès que la posició de l’accent no és subjecta a cap llei interna d’ordre fonològic
allargament
Fonètica i fonologia
Augment de la durada d’una realització fonemàtica produïda per algunes causes regulars i normalment solidari al to, a la intensitat i també a l’èmfasi emotiu.
En general, totes les llengües presenten aquest fenomen en les seqüències fonemàtiques subjectes al fonema de cadència per exemple, al final d’una proposició asseverativa, que es caracteritza per una relaxació progressiva i un augment compensatori de la durada Així, en català, els últims fonemes de “en Pere sortia de casa”, tant com “de casa sortia en Pere”, manifesten una durada molt superior als que ocupen els primers llocs de la proposició, en les mateixes condicions fonètiques En llengües com és ara el llatí, el grec i el sànscrit, on la durada té caràcter distintiu, l’…