Resultats de la cerca

La forma stabile s’associa fonamentalment a l’artista nord-americà Alexander Calder , creador d’aquest tipus d’escultura a la dècada dels anys trenta del segle XX El terme és d’origen anglès, encunyat per l’escultor Hans Arp i creat, probablement, per acronímia a partir de l’adjectiu stable i el substantiu mobile

El terme prové de l’accadi

Segons que els elements representats sobresurtin o no del suport, el relleu pot ésser considerat negatiu o positiu En aquest últim cas serà alt relleu quan aquells sobresurtin més de la meitat del seu gruix real, mig relleu quan només sobresurtin la meitat i baix relleu quan sobresurtin menys de la meitat La pràctica del relleu escultòric s’inicià a la prehistòria, però les seves primeres manifestacions plenament definides s’esdevenen parallelament en el món egipci i en el mesopotàmic, bé que en ambdós el relleu restà subordinat a un marc arquitectònic, característica que, per altra part,…

Aquest motiu iconogràfic es remunta a l’antiguitat clàssica, on apareix principalment al revers de les monedes i en alguns relleus frisos del Partenó d’Atenes L’estàtua eqüestre exempta més antiga que hom conserva és la de bronze de Marc Aureli 170-180 dC que Miquel Àngel disposà al centre del Capitoli romà i fou paradigma de les representacions eqüestres del Renaixement, tant escultòriques Gattamelata , de Donatello, Colleone , de Verrochio, com pictòriques John Hawkwood , de Paolo Uccello, Carles V , de Ticià Des del s XVII, gairebé tots els sobirans tenen la seva estàtua eqüestre Felip…

Desenvolupament enciclopèdic A partir del 1837 es canvià pel de Journal littéraire, scientifique, agricole et commercial annonces judiciaires, légales, avis divers Editat i dirigit pel seu propietari, l’impressor perpinyanenc Joan Baptista Alzine, marcà una fita en la història de la premsa de la Catalunya del Nord, ja que fou el primer periòdic cultural del Rosselló Recolzat sobre una empresa editorial dinàmica, i dirigit per Alzine, carlí i lligat als nuclis intellectuals de la ciutat, així com als de l’emigració espanyola, Le Publicateur tingué una qualitat formal i de redacció que…

Responia totalment al clima polític i cultural de l’època de la transició, de la qual volgué ser una crònica, molt especialment del món de l’oposició al règim dictatorial La seva voluntat fou integrar la dinàmica conjunta dels anomenats Països Catalans, posant una atenció especial al País Valencià i també a Madrid i Euskadi Entre els seus collaboradors habituals cal destacar Agustí de Semir, Josep Benet, Josep M Huertas, Lluís M Xirinacs, Ramon Espasa, Pau Verrié, Joan Ramos, Albert Fina, Jordi Solé i Tura, Rafael Ribó, Perich, Antoni Montserrat i Bru Rovira Des del primer número s’hi…

Tingué quatre etapes diferents, amb numeració distinta Fundat i dirigit per Rafael de Carvajal, en la redacció participaren, entre d’altres, Vicent Boix, Ramon Ferrer i Matutano i Josep Maria Zacarés També hi collaboraren Lluís Miquel i Roca, Joan Antoni Almela, Francesc i Joan Arolas i Pelegrí Garcia L’orientació moderada dels seus articles es contraposà a una altra publicació coetània, de característiques semblants, però de tarannà més liberal, La Esmeralda , en la redacció de la qual participaren progressistes com Cristòfol Pascual i Genís o Josep Peris i Valero, i demòcrates com Francesc…

Desenvolupament enciclopèdic El primer número, ideat per Xavier de Salas i Josep Fontana, es publicà el 6 de març de 1937 per relacionar els catalans que es trobaven a l’Espanya “nacional” En sortiren 100 números fins a la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939 Al juny d’aquell mateix any, Josep Vergés i Ignasi Agustí, que participaren activament en el Destino de Burgos, decidiren tornar a editar-lo a Barcelona, tutelat igualment per Falange Española La revista intentà recuperar part d’aquella intellectualitat que collaborà en Mirador , un setmanari en català de caire cultural d’abans…