Resultats de la cerca

Professor de prehistòria i arqueologia de la Universitat de València des del 1933, del 1950 al 1982 fou director del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València Destacat especialista de la prehistòria del País Valencià, dirigí o participà en moltes excavacions organitzades per l’esmentat servei, corresponents a diversos períodes des del Paleolític fins als romans Publicà nombrosos treballs, sovint en collaboració amb membres del mateix servei amb Enric Pla i Ballester i J Alcàcer i Grau, sobretot o amb altres investigadors, monografies sobre jaciments i…

Estudià lletres i dret a la Universitat de Barcelona, on s’especialitzà en filologia clàssica, especialment grega Traduí els Himnes homèrics , que Maragall utilitzà per a la seva versió poètica Pensionat per a ampliar estudis a Alemanya, fou deixeble de Meyer i d’Ulrich von Wilamowitz-Möllendorf, que el dirigí cap a la prehistòria, en la qual es formà amb Schmidt i Gustav Kossinna Tornà, doncs, amb una formació de prehistoriador europeu, la qual cosa suposà un esdeveniment totalment nou aleshores a la península Ibèrica Amb aquesta base i amb una extraordinària capacitat de treball renovà la…

És corrent a les cultures danubianes d’on passà al nord d’Itàlia A la península Ibèrica, fora de Catalunya, és raríssim

Fou membre de l’Académie des Inscriptions et de Belles Lettres Del 1910 al 1960 fou professor de l’Institut de Paléontologie Humaine de París i, del 1925 al 1947, professor del Collège de France Especialista en l’època del Paleolític i en l’art rupestre, ha estat un dels creadors de la prehistòria en la fase de consolidació El 1912 rebutjà la divisió del Paleolític Chellià-Acheulià-Mosterià substituí el terme Chellià pel d' Abbevillià i introduí el de Clactonià i d’altres Defensà l’autenticitat de les pintures rupestres i organitzà una classificació per èpoques Estudià diversos jaciments i…

El nom volia indicar relacions amb la península Ibèrica, que després no han estat confirmades, la qual cosa justifica que hom hagi tendit a canviar-ne el nom i a substituir-lo pel de cultura oraniana , derivat d’Orà

Destaquen els poblats de Las Cogotas, La Osera i Sanchorreja, a Àvila, els d’El Berrueco, el Picón i Las Merchanas, a Salamanca, i Gorrita, a Valladolid Una cultura pròxima fou l’anomenada castreña o de las citanias del NW de la península Ibèrica, amb muralles circulars i escultura antropomòrfica Coaña i Pendio, a Astúries Camexa, Santa Trega i Queiruga, a Galícia Briteiros, Sanfins i Sabroso, a Portugal

Professora de la Universitat de Barcelona 1955-75, catedràtica de la de Múrcia 1975-90 i catedràtica de prehistòria de la Universidad Nacional de Educación a Distancia de Madrid 1990-98 Publicà nombrosos treballs sobre la prehistòria i l’antiguitat dels Països Catalans, com La cultura neolítica de los sepulcros de fosa 1965, De coroplastia ibérica los pebeteros en forma de cabeza femenina 1963 i Fuentes escritas antiguas sobre las Baleares 1974 

Hom sosté que els beribraces eren celtes que arribaren a la península Ibèrica als voltants del segle X aC camp d’urnes i que s’establiren de bell antuvi a l’Ebre, des d’on foren desplaçats cap al sud per la pressió d’altres pobles indoeuropeus celta Hom els vol trobar parentiu amb els bèbrices del nord del Pirineu, els bibroci de Bretanya i els bibraige irlandesos L’arqueologia, però, no ha comprovat fins ara llur existència

Inclosa de primer en l'Aurinyacià, és considerada actualment com a fase superior del Perigordià des del 26000 al 20000 aC Es caracteritza principalment pel predomini de la tècnica del dors rebaixat en la indústria lítica puntes de la Graveta i per la poca importància del treball de l’os L’home d’aquest moment homo sapiens fossilis conegué la pintura rupestre i l’escultura El Gravetià s’estengué per França, Bèlgica, les penínsules Ibèrica i Itàlica, l’Europa central i Rússia on rebé el nom de Pavlovià

Fins l’any 1962, que passà a París, dirigí el Servei de Prehistòria d’Algèria, des d’on dugué a terme nombroses excavacions i publicacions, entre les quals destaca el llibre de conjunt Préhistoire de l’Afrique du Nord 1956 Treballà a l’Institut de Paléontologie Humaine i a l’École Pratique des Hautes Études, de París Fou un decidit contrari de les hipòtesis de les relacions directes entre el nord d’Àfrica i la península Ibèrica, considerades inqüestionables fins els anys seixanta, i contribuí així, indirectament, a la nova visió de la prehistòria dels Països Catalans