Resultats de la cerca
Es mostren 17 resultats
comparatiu
Gramàtica
Grau de l’adjectiu, que hom usa quan la qualitat que significa és motiu de comparació entre dos o més elements d’una frase (La teva germana és ‘més gran‘ que la meva).
Alhora, inclou una gradació, quant a la qualitat referida, segons que un o uns quants dels elements comparats sigui superior, inferior o igual a l’altre o als altres Així, hom parla de comparatiu de superioritat Ell és ‘més sincer’ que tu , de comparatiu d’inferioritat Ell és ‘menys sincer’ que tu i de comparatiu d’igualtat Ell és ‘tan sincer’ com tu En cada cas, les partícules correlatives són distintes mésque, menysque, tancom Ultra aquests usos, hi ha també uns adjectius, anomenats comparatius orgànics , que, tots sols, ja indiquen el grau de comparació En Pere és ‘millor’ que l’…
adjectivació
Gramàtica
Fenomen pel qual un mot (especialment un substantiu) que normalment no té una funció d’adjectiu, passa a assumir aquest ofici.
Hi ha exemples en les oracions on el substantiu pren la funció sintàctica de predicat nominal o d’atribut així en el meu pare és metge , el predicat metge dóna una qualitat al subjecte substantiu, funció pròpia de l’adjectiu metge s’ha adjectivat sense deixar d’ésser essencialment substantiu Fins i tot l’adverbi pot ésser motiu d’adjectivació, en oracions com ell és així
malgrat
Gramàtica
Preposició.
Usos de malgrat Usos Exemples 1 Sense que ho impedeixi l’oposició d’algú o d’alguna cosa Malgrat ell, malgrat la seva oposició, ho farem i hi reeixirem 2 Serveix per a formar la locució conjuntiva malgrat que que indica sense tenir en compte que, a pesar que Malgrat que estudia molt, no treu bones notes 3 Serveix per a formar la locució adverbial malgrat tot que significa tanmateix Tenia tot el que volia i, malgrat tot, no era feliç
estil indirecte
Gramàtica
Manera, oposada a la de l’estil directe, de reproduir no literalment una frase d’algú dins un altre context, transformant-la en oració subordinada, introduïda generalment per la conjunció que.
Comporta també de reduir les marques personals a la tercera persona i de posar referències verbals i circumstancials en relació amb aquell qui diu la frase citada i no pas amb aquell qui en fou l’autor L’exemmple d’estil directe el pare digué “Vosaltres no cal que us quedeu jo ja tornaré demà i em quedaré" , transformat en estil indirecte, resulta el pare digué que ells no calia que es quedessin, que ell ja tornaria l’endemà i es quedaria
Renall
Gramàtica
Literatura
Cristianisme
Gramàtic i escriptor, canonge de Barcelona i de Girona.
D’origen llenguadocià, consta com a notari, director de l’escola catedral i canonge de Barcelona 1109-17 signava “doctor”, “mestre” i “gramàtic”, títols que indiquen prou la consideració en què era tingut Després apareix, des del 1121, a Girona exercint les mateixes funcions docents i canòniques que abans havia dut a terme a Barcelona Acompanyà, sembla, el bisbe de Barcelona, Ramon Guillem, a la cort francesa el 1109 i a Eivissa i a Mallorca, per la conquesta, en 1114-15, on morí el bisbe El 1116 anà per mar amb el comte Ramon Berenguer III a Pisa i Gènova temorós d’una emboscada de l’…
infix
Gramàtica
Afix introduït a l’interior d’un mot, com ara -iss- en esgrog[u] issat
.
L’infix és intercalat entre el radical del mot primitiu i el sufix de derivació pedr-eg-ós Normalment els infixos són partícules buides de significació esdent-eg-at vol dir el mateix que esdentat però a vegades serveixen per a aportar algun matís de distinció o significació ferr i ferr-et-er , amargar i amarg-ot-ejar , enfeinat i enfein-ass-at , etc Els principals infixos catalans són al , all , an , any , ar , arr , ass , at , atx , eg , ell , et , ic , ill , in , iny , isc , iss , itx , ol , oll , on , oss , ot , uc , usc , uss , etc
Apol·loni d’Alexandria
Gramàtica
Gramàtic grec, el més important de la seva època, bé que porta el renom de Díscol
, o sigui ‘el difícil’, a causa de la seva obscuritat (motivada en gran part per la seva llengua pèssima, plena d’anacoluts i de solecismes).
En són conservats quatre llibres, sobre el Pronom , la Conjunció , l' Adverbi i la Sintaxi és ell qui imposà el terme sintaxi per a designar la teoria de la construcció de la frase Però, tal com suggereixen els títols dels llibres, el seu punt de partença eren les classes de mots, i no la frase sencera Malgrat aquesta limitació i d’altres, la seva constant i penetrant recerca de principis generals, més enllà del mer enregistrament de l’ús, en fa el maximus auctor artis grammaticae Priscià És, d’altra banda, la font principal sobre la història de la gramàtica des de Dionís de Tràcia
contra
Gramàtica
Preposició.
Usos de contra Usos Exemples 1 En direcció devers quelcom fins a estar-hi en contacte La pluja batia contra els vidres 2 Posat en contacte Una escala recolzada contra la paret 3 En sentit oposat a, en oposició a Nedar contra el corrent Marxar contra l’enemic 4 Serveix per a formar la locució adverbial en contra que indica en sentit oposat, en oposició Tots em van en contra Si tu hi vas a favor, jo hi aniré en contra 5 Serveix per a formar la locució prepositiva en contra de que indica sentit oposat a, en oposició a En contra d’ell Estàs en contra meu 6 Serveix per a formar la locució…
per
Gramàtica
Preposició.
Usos de per Indica Exemples 1 Allò que serveix de pas Han entrat per la finestra Corrien pels carrers No passeu per sobre passeu per sota fig Passar-li, a algú, una idea pel cap La nova es va escampar per la ciutat 2 El temps durant el qual o en ocasió del qual té lloc l’acció Per Nadal, cada ovella al seu corral Pel gener fa fred Vindrem per Sant Josep Em vaig absentar per tres setmanes 3 Allò que serveix per a produir un efecte la causa, l’autor de l’acció, el motiu, l’instrument, el mitjà, la manera El van condemnar per traïció Ha estat mort pels seus mateixos partidaris Obrar per…
persona
Gramàtica
Accident o morfema gramatical, comú al pronom i al verb, que fa referència als participants en la comunicació (locutor i interlocutor) i a allò que n’és l’objecte (persones o coses).
D’aquí, tradicionalment, la primera persona jo , referida al qui parla la segona tu , referida al qui escolta i la tercera ell, ella , referida a allò persones o coses de què es parla La primera i la segona persones es refereixen sempre a éssers humans o almenys personificats i necessàriament identificats i presents en la situació, mentre que les altres persones o coses a què hom fa referència amb la tercera persona poden no ésser identificades ni presents Per això, la tercera persona és una persona impròpia d’aquí ve així mateix que sigui usada en verbs no personals plou, neva El plural…